diumenge, de març 11, 2007
El xarnego agraït (jueves)
El xarnego agraït
Montilla beu fins la última gota del calze nacionalista, peatge que paga amb gust als independentistes per ser president de la Generalitat, i proclama que si el Tribunal Constitucional reafirma que Espanya és una Nació i no un Estat plurinacional –que és el que afirma el Preàmbul de l'Estatut català- mantindrà la bandera de la reivindicació nacional. En altres paraules, el president català nascut a Andalusia fa tot un gest públic de la seva conversió personal a la comuna identitat nacional que el nacionalisme català ens vol imposar.
Els votants socialistes que pensen que Espanya és una nació i que creuen que el bilingüisme no és una anormalitat sinó una riquesa per Catalunya, han estat ignorats novament per Montilla. El PSC –en totes les seves varietats- ha assimilat la cultura nacionalista, disfressada d'un discurs federalista, des de la convicció que només així pot fixar la seva aliança estratègica amb ERC. Aliança necessària per mantenir-se en el poder. I el poder és la única cosa que mou als socialistes catalans.
Les paraules de Montilla demostren que l'experiment Maragall no va ser una acció personal del president del Primer Tripartit. El segon Tripartit ha assumit aquesta conversió nacionalista del PSC. Una conversió que deixa sense veu als socialistes no nacionalistes i que deixa al socialisme espanyol sense projecte nacional comú.
Alguns voldrien que el PP seguís el mateix camí. Però el PP català té una direcció nítida i clara i demostra amb el seu compromís que es pot defensar un projecte nacional espanyol a tota Espanya, sense renunciar ni a defensar els interessos de Catalunya i dels catalans, ni deixar-se arraconar en posicions testimonials o radicals. No és radicalitat defensar la normalització de la política catalana i fer normal a la política el que és normal a la societat. Els socialistes han optat per la normalitat nacionalista; el PP defensa la normalitat catalana, la normalitat de la majoria de catalans que no veuen la nació espanyola com quelcom aliè ni volen marginar la llengua comuna dels espanyols, com si fos una cosa estranya a la seva pròpia condició de catalans.
