diumenge, de novembre 05, 2006
Repartiment de cadires (martes)
Repartiment de cadires
Les burocràcies polítiques –com qualsevol burocràcia- tenen una forta resistència a canviar els seus hàbits. Les negociacions polítiques per formar una majoria de govern a Catalunya mostren la continuïtat d'una cultura política que amaga sota el paraigües dels grans conceptes el que no és sinó una pura lluita pel poder en si mateix. La creixent abstenció –que anirà a més en les properes municipals- expressa de forma crua que aquesta cultura política no motiva als ciutadans i que, hores d'ara, la solució no es troba només en dir coses diferents al que diuen els partits del sistema, sinó en fer coses diferents, en canviar no només els accidents de la política –en llenguatge aristotèlic- sinó la seva pròpia naturalesa essencial.
Democràcia no és només govern representatiu sinó govern del poble. El govern representatiu por governar pel poble i per al poble, però tendeix a limitar la participació dels ciutadans a l'elecció entre unes alternatives que, sovint, són modulacions accidentals d'una mateixa forma d'entendre la política. Una política pensada i portada a terme per una classe política que ha evolucionat a un ritme molt més lent que la pròpia societat catalana i del conjunt d'Espanya.
La política de pactes és converteix en un joc de cadires i interessos on les polítiques queden com un aspecte menor enfront del pur repartiment de poder. A la campanya electoral tots varen parlar molt de pactes, però molt poc del contingut de polítiques d'aquests pactes. La gent té preferències en aquelles coses que incideixen en les seves vides. En canvi veu amb fort escepticisme la possibilitat que les seves vides tinguin cap millora en funció del repartiment final de les quotes de poder entre els diferents partits. Això importa –és natural- als polítics professionals i a les militàncies lligades a aquests per relacions polítiques, personals o professionals; però, en canvi, provoca un distanciament cínic en la gent normal que no viu de la política ni viu la política com el centre de les seves passions.
