dimecres, de maig 24, 2006
Montenegro
Els nostres nacionalistes catalans i bascos imaginen que Montenegro és el camí per assolir els seus respectius somnis de trencar la unitat d'Espanya. Jordi Pujol, un dels pocs polítics catalans que ha llegit i ha entès el que ha llegit, s'ha afanyat en dir que Catalunya no és Montenegro. No ho és per una raó de pes. Els montenegrins parlen la mateixa llengua que els serbis. En el fons, la identitat nacional montenegrina i la identitat nacional sèrbia tenen la mateixa fonamentació cultural. No hi ha diferència religiosa –com en el cas dels croates-. La construcció nacional és, en Montenegro, un acte de voluntat fonamentat en la Il·lusió de que amb la independència ho tindran més fàcil per entrar en la Unió Europea.
Les diferències entre els independentistes i els federalistes a Montenegro no tenen que veure amb identitats nacionals. No hi ha una nació cultural montenegrina, que requereixi fer un projecte de normalització cultural per convertir a tots els montenegrins en adeptes de la cultura nacional del nou país. Amb o sense independència, Montenegro seguirà tenint una cultura i una identitat comunes amb Sèrbia.
El cas dels nacionalismes perifèrics a Espanya és diferent. Aquí es vol construir una identitat nacional en base a una identitat cultural i lingüística diferent a la que tenen molts ciutadans catalans i bascos. Aquests ciutadans catalans i bascos –a diferència del que passa amb els federalistes montenegrins- pateixen una constant pressió per canviar les seves respectives identitats culturals i lingüístiques, i assumir el dogma nacionalista que un país només pot tenir una llengua.
Tot això sense comptar amb el fet que la Constitució de la república federal de Sèrbia i Montenegro reconeixia el dret d'autodeterminació i establia mecanismes pel seu exercici. La Constitució espanyola no reconeix aquest dret. Ni ho fa avui ni ho farà mai.
