dimecres, de maig 24, 2006
La invasió de la misèria.
Contra totes les evidències el president ZP insisteix en afirmar que no hi existeix cap efecte crida i que les onades d'immigrants il·legals no són cap problema. Certament, les imatges que ens arriben de les Illes Canàries són aclaparadores i deixen en evidència al Govern. Ho deixen tan en evidència que des del poder socialista s'ha volgut bloquejar l'accés dels mitjans als centres de retenció d'il·legals (imaginem que en exercici de la transparència i el talant que ja varen demostrar els socialistes catalans quan l'ensorrament del Carmel).
Però, sent tota una tragèdia en directe, només és la part més visible d'un iceberg que avança en línia directa de col·lisió contra la cohesió social del nostre país. Varen legalitzar –amb contractes temporals, molts dels quals es van crear només a efectes de justificar la tramitació de papers- centenars de milers d'il·legals. El resultat és que avui mateix tenim el mateix nombre d'il·legals que abans de la regularització.
El Govern socialista provoca un efecte crida per tres vies alhora. Per un costat és el país d'Europa que actua amb menys fermesa policial contra els immigrants il·legals, especialment en territoris com Catalunya, on les forces de seguretat autonòmiques no es mostren molt actius en la persecució dels il·legals. Per altra, som el país que dóna més i millors prestacions socials, educatives i sanitàries a qualsevol persona que aconsegueixi superar unes fronteres indefenses. La tercera via és la regularització permanent per raó de l'arrelament social; és a dir, el fet de donar papers a qualsevol il·legal que aconsegueixi mantenir-se uns anys en l'economia submergida.
Espanya no selecciona als immigrants en funció de les nostres necessitats o de la seva capacitat i voluntat d'integració en una societat occidental. Els socialistes no tenen cap voluntat de fer això perquè només confien en crear un nou proletariat que permeti compensar –en termes electorals- el progressiu aburgesament de les classes treballadores autòctones. I la dreta política –incloses les dretes nacionalistes- segueixen sense adonar-se de la jugada. Potser ha arribat l'hora de dir prou i de sortir al carrer a demanar –més enllà de dretes o esquerres- fermesa en la defensa de les nostres fronteres.
