dimarts, de maig 09, 2006
Pujol i Maragall
Una vegada Gaspar Morer, un veterà i savi militant de Convergència, que treballa com assessor de CiU a la Diputació de Barcelona, em va dir que hi ha molt poques persones que donin categoria al càrrec; normalment el càrrec dóna la categoria a les persones que temporalment ocupen unes determinades funcions.
Davant de la infinita capacitat del Tripartit i del seu President Pasqual Maragall de superar-se en el camí de les contradiccions, les improvisacions i les frivolitats, he recordat les paraules de Morer sobre la dignitat dels càrrecs.
Pasqual Maragall ha fet de la seva presidència un exercici de fonambulisme polític. Els seus equilibris permeten al Tripartit anar tirant però el preu és un país que té un Govern que dedica totes les seves energies a governar-se a sí mateix.
Jordi Pujol és una altra cosa. Em resisteixo a dir "era" perquè tot i haver-se retirat de la política segueix compromès en la defensa pública de les seves conviccions, des d'una perspectiva més distanciada del dia a dia polític. Pujol va ser la persona que va provocar que jo decidís comprometre'm políticament i fer aquest pas en el Partit Popular. Ho vaig fer al 1984 -22 anys ha fet enguany- perquè estava en contra de tot el que defensava Jordi Pujol en matèria de construcció nacional.
Pujol és un polític amb fortes i clares conviccions nacionalistes catalanes; tan nítides com són les meves conviccions nacionals espanyoles -no dic nacionalistes, perquè la meva condició nacional no és el fonament de la meva ideologia- ; però mai va fer res -per acció o omissió- que deixés en mal lloc el sentit de dignitat del càrrec de President del Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya. Moltes vegades el que deia o el que feia em molestava fins les entranyes, però la meva animadversió política sempre anava acompanyada per un respecte a una persona honesta, coherent fins i tot quan feia equilibris estratègics. Una persona a la que he combatut tota la meva vida política, però que no deixava en mal lloc als catalans. Perquè més enllà de les ideologies o de les estratègies polítiques, sabia estar.
Aquest no és el cas de Pasqual Maragall. La visió de Pujol podia ser equivocada però era honesta. La visió de Maragall és només o retòrica buida o tàctiques de supervivència personal. Les conviccions no ho són tot en política; el camí a l'infern està ple de bones intencions. Però la manca de conviccions, el regne dels llestos és un paradís per babaus i somiatruites
Davant de la infinita capacitat del Tripartit i del seu President Pasqual Maragall de superar-se en el camí de les contradiccions, les improvisacions i les frivolitats, he recordat les paraules de Morer sobre la dignitat dels càrrecs.
Pasqual Maragall ha fet de la seva presidència un exercici de fonambulisme polític. Els seus equilibris permeten al Tripartit anar tirant però el preu és un país que té un Govern que dedica totes les seves energies a governar-se a sí mateix.
Jordi Pujol és una altra cosa. Em resisteixo a dir "era" perquè tot i haver-se retirat de la política segueix compromès en la defensa pública de les seves conviccions, des d'una perspectiva més distanciada del dia a dia polític. Pujol va ser la persona que va provocar que jo decidís comprometre'm políticament i fer aquest pas en el Partit Popular. Ho vaig fer al 1984 -22 anys ha fet enguany- perquè estava en contra de tot el que defensava Jordi Pujol en matèria de construcció nacional.
Pujol és un polític amb fortes i clares conviccions nacionalistes catalanes; tan nítides com són les meves conviccions nacionals espanyoles -no dic nacionalistes, perquè la meva condició nacional no és el fonament de la meva ideologia- ; però mai va fer res -per acció o omissió- que deixés en mal lloc el sentit de dignitat del càrrec de President del Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya. Moltes vegades el que deia o el que feia em molestava fins les entranyes, però la meva animadversió política sempre anava acompanyada per un respecte a una persona honesta, coherent fins i tot quan feia equilibris estratègics. Una persona a la que he combatut tota la meva vida política, però que no deixava en mal lloc als catalans. Perquè més enllà de les ideologies o de les estratègies polítiques, sabia estar.
Aquest no és el cas de Pasqual Maragall. La visió de Pujol podia ser equivocada però era honesta. La visió de Maragall és només o retòrica buida o tàctiques de supervivència personal. Les conviccions no ho són tot en política; el camí a l'infern està ple de bones intencions. Però la manca de conviccions, el regne dels llestos és un paradís per babaus i somiatruites
