La Veu de Catalunya

El problema és Artur Mas

Una interpretació superficial de l'estratègia del notari insisteix en presentar aquesta postura de CiU com a reacció defensiva enfront de les polítiques que va desenvolupar el PP al llarg de la seva segona legislatura de Govern. És un error perquè oblida que el distanciament de CiU respecte del PP és molt anterior. Neix pràcticament al dia següent de signar el Pacte del Majestic, quan el sector ultra nacionalista de CiU va apostar per una aliança estratègica amb el PNB i el BNG –la famosa Declaració de Barcelona- exigint la transformació de l'Estat nació espanyol en un Estat plurinacional. I atès que el PP no va renunciar al seu propi projecte de consolidar el model nacional reconegut per la Constitució, CiU va començar a interpretar tot el que feia el PP en clau d'atac contra Catalunya, sense tenir en compte el compliment escrupulós de tots els pactes que s'havien signat amb el PP.

CiU va apostar des de molt abans de la majoria absoluta del PP per radicalitzar el seu projecte nacionalista. Una radicalització que, alhora, es combinava amb una política parlamentària pactista, reforçada encara més quan CiU es va trobar a partir del 2000 sense cap clau decisiva a Madrid i després de perdre al 1999 la possibilitat de governar sense el suport del PP. La contradicció entre les raons de la prudència política i les raons de la passió nacionalista va fer-se cada vegada més gran. I CiU –malgrat dependre del PP per mantenir-se al poder a Catalunya- va posar tots els seus mitjans mediàtics al servei de les estratègies socialistes per condemnar al PP com un enemic de Catalunya. Al 2003, Artur Mas va avançar la política del notari quan va afirmar –mentre Pujol defensava la bondat dels seus pactes amb el PP- que no pactaria amb el PP i que no permetria que haguessin consellers del PP.

La fugida de vots cap a ERC fou provocada més que per les aliances amb el PP pel doble joc de CiU de pactar amb el PP i considerar al PP com un partit enemic de Catalunya. Una estratègia dissenyada per Pere Esteve –que després fugiria cap a ERC- que va erosionar la credibilitat de CiU entre part del seu electorat, sense donar-li cap estratègia de sortida.

Però més enllà d'aquests fets històrics hi ha l'evidència que CiU sempre ha mirat al PP català com una realitat menor i molesta. Només accepta aquesta realitat quan mostra una subordinació total. Però quan el PP té perfil propi –que no vol dir ser radical en les formes, sinó només defensar les seves conviccions, que són tant legítimes com les de CiU- es produeix una reacció visceral dins de CiU. El problema que no van tenir en compte els hereus de Pujol és que ERC té des de fa molts anys el seu propi disseny estratègic, que passa per consolidar una aliança amb un PSC i una IC cada vegada més abocats cap a posicions nacionalistes.

CiU mai tornarà a governar Catalunya mentre no entengui que necessita del PP i que no pot forçar al PP a ser un partit nacionalista català. Tindrà que acceptar que el PP català té un projecte de Catalunya diferent al seu. I si no ho fa, es condemnarà a restar per molts anys sense possibilitats reals de tornar a governar Catalunya i quedarà cada vegada més disminuïda en la seva força tant a Madrid com al poder local.

És possible que la generació actual que governa CDC no sigui capaç d'assumir aquestes realitats. Potser la solució passi per un canvi de liderats. Duran està a l'espera. I hi ha altres dirigents a CDC i a UDC menys disposats a seguir comdemnats a l'oposició per dogmatisme.

laveudecatalunya@gmail.com

# posted by Emiliano Jiménez @ 11:45 a. m.