dimecres, de setembre 20, 2006
L’ordre islàmic
L'ordre islàmic
Els musulmans argumenten que l'objectiu de la Jihad no era històricament estendre la religió islàmica per la força, sinó defensar-se dels atacs dels no musulmans. Certament, els conqueridors musulmans no han acostumat mai a forçar als cristians, jueus i mazdeistes a fer-se musulmans. Només els imposaven un status jurídic, econòmic, social, cultural i polític d'absoluta subordinació. Els convertien en persones de segona, als quals es respectaven certs drets, sempre que acceptessin la hegemonia de l'ordre islàmic.
Pels musulmans l'acceptació de l'ordre islàmic –entès com la projecció a la vida pública de les regles islàmiques- no requeria, en el cas dels cristians, jueus i mazdeistes, la conversió. Quan els musulmans afirmen que l'islam és una religió de pau no menteixen. Només obliden de dir-nos que la pau islàmic, tal com la interpreten els musulmans, només serà possible quan l'islam governi el món. No és casualitat que els musulmans anomenin a les terres no governades per la llei islàmica dar al-Harb, la casa de la guerra.
Certament, com ja he comentat en altres articles, el cristianisme i el mazdeisme varen tenir també aquesta vocació d'estendre el seu domini universal per la força. El judaisme només va aplicar la força històricament dintre dels límits dels antics regnes d'Israel i Judà, no per forçar a la conversió dels que no eren jueus, sinó per obligar-los a acceptar la seva subordinació a les lleis jueves o per garantir la puresa religiosa de la comunitat jueva.
La diferència entre el judaisme i el cristianisme en relació a l'islamisme radica en el reconeixement que els primers han fet de la llibertat personal en matèria religiosa, que l'islam nega de forma absoluta. Canviar de religió pels jueus i els cristians –o de confessió dintre del cristianisme- pot considerar-se un pecat, però no una matèria objecte de sanció penal. Cap d'aquestes dues religions exigeix aplicar sancions penals pels seus respectius apostates. En canvi, els musulmans, que només accepten la legalitat de les conversions cap a l'islam, sovint defensen l'aplicació de la pena de mort contra els apostates de l'islam. Una política portada a terme amb el suport de la legalitat dels països islàmics o com a pràctica social tolerada per les autoritats.
