dissabte, d’agost 12, 2006
El monopoli del poder
El monopoli del poder
Visc a Barcelona i miri cap a on miri, on hi ha poder governen els mateixos: els socialistes governen totes i cadascuna de les institucions públiques que m'afecten: l'Ajuntament de Barcelona, el consell comarcal del Barcelonès, la mancomunitat metropolitana de municipis, la diputació de Barcelona, el Govern de la Generalitat, el Govern de l'Estat i, fins i tot, la presidència del Parlament Europeu.
Com és lògic, una concentració de poder d'aquesta dimensió té efectes més enllà de la política. La majoria de les televisions privades són afins o com a mínim intenten contemporitzar amb els interessos socialistes. A Catalunya els dos diaris de referència acceptem sense complexos la lògica del règim imperant –tot i que un dels dos faci certs equilibris en relació a CiU- . Al conjunt d'Espanya només escapa del control socialista el món de la ràdio. A Catalunya, en canvi, tenen una hegemonia completa.
Lord Acton deia que el poder corromp sempre i que el poder absolut corromp de forma absoluta. No parlo necessàriament de la corrupció entesa com a pràctica del delicte, sinó de la corrupció dels fonaments de la democràcia. Una democràcia que, en el cas de Catalunya, encara està més domestica pels usatges de la política catalana, on ningú vol aixecar molt la veu no sigui que al final prenguin mal tots. La famosa sociovergència –més enllà dels possibles pactes polítics entre CiU i PSC- és una cultura política que en nom del consens i el sentit de país, amaga sota la senyera i el cant dels segadors totes les misèries i podridures de la cosa pública catalana.
Fins ara els polítics del règim català han trobat en l'enemic exterior –en el PP- la gran excusa per amagar les seves vergonyes i per no donar compte dels seus errors. Però el PP fa anys que no governa a Madrid i les coses no han anat a millor. Primer va ser el Carmel i ara ha estat el Prat. Les grans promeses del Pacte del Tinell s'han convertit en fum. Només ens queda un nou Estatut, que ja veurem com quedarà quan sigui judicat pel Tribunal Constitucional.
Catalunya necessita un canvi de Govern. Però aquest canvi no pot ser només de sigles o de noms. Perquè els mals de la cultura política catalana venen de molt abans del Tripartit. Cal un canvi de model. Un canvi en la forma d'entendre la política, d'entendre les relacions entre la política i la societat, d'entendre quin és el sentit i quines han de ser les prioritats de la política des de la perspectiva del ciutadà normal.
