dimarts, de juny 20, 2006
Aigües revoltes a ERC
Aigües revoltes a ERC
El mig somriure de Carod Rovira la nit del referèndum ens indica que el encara líder republicà no es trobava incòmode amb el resultat; més be diria que li costava dissimular la seva satisfacció per la incapacitat dels seus adversaris interns de mobilitzar el vot d'ERC en una mateixa direcció.
Uns i altres a la direcció d'ERC constaten que bona part dels seus electors no han volgut coincidir amb el PP en el No. És possible que una part hagi optat pel vot en blanc, però molts d'altres –segons indicaven diferents enquestes- havien optat pel Si o per l'abstenció. La interpretació oficial d'ERC és que els seus votants han optat per no votar; però ells saben que això no deixa de ser una veritat molt parcial, perquè és possible que tants o més d'aquests votants hagin optat pel Si.
La solució de compromís és la universal a la política catalana: la culpa del trencament de l'electorat d'ERC és del PP. El que no es vol reconèixer –al menys per ara- és que ERC ha aconseguit confondre els seus electors amb els seus continus canvis de posicionament al referèndum: del si al si crític, del si crític al vot nul polític, del vot nul polític al no..... per terminar amb l'abstenció d'ERC al Senat (amb una part dels senadors republicans decidits a no votar no a qualsevol preu). Aquesta línia confusa i erràtica, al final, no ha estat entesa per bona part dels electors d'ERC.
Però més enllà de les estratègies respecte del referèndum, el que ha entrat en crisi és un determinat model de coexistència entre les dues ànimes d'ERC: la populista, més arrelada a les tradicions de l'activisme independentista, i la intel·lectual i professional, que volia fer d'ERC una formació política capaç de ser percebuda com a partit de govern pels votants més nacionalistes de CiU, d'IC i fins i tot del propi PSC. Els problemes de relació amb els socialistes en la coalició de Govern i les pròpies relacions internes dins d'ERC han anant erosionant la posició inicial dels republicans. Una posició que no estava consolidada, en tan que els seus avenços a les eleccions del 2003 i del 2004 eren recents i en gran mesura producte de les circumstàncies.
La incapacitat de cap dels dos sectors a ERC per establir una estratègia coherent ha fet que s'hagi malbaratat el capital polític guanyat des del 2003. Uns es pregunten per què no han estat capaços d'aprofitar la mobilització del 18 de febrer pel Dret a decidir. Altres consideren que, en termes de construcció d'un partit competitiu, enfrontar-se al nou Estatut significava facilitar el que ha passat: que els socialistes aprofitessin el trencament del Tripartit per fer un exercici d'autoritat i recuperar prestigi envers els seus propis electors.
És possible que la proximitat electoral i l'esperit de supervivència postergui aquesta crisi fins després de les eleccions autonòmiques. Però postergar no es amagar. Els signes de descomposició de la coalició dominant a ERC seran cada vegada més evidents.
