dimecres, de juny 21, 2006
Els déus fulminen a Maragall
Els antics pensaven que les persones que actuaven amb un excés de confiança en les seves possibilitats, sense cap respecte cap als altres i sotmesos a les pròpies passions d'orgull o poder, eren víctimes de la "hibris", provocaven la fúria divina i la "nèmesis". Aquesta era el càstig que retornava als humans a la seva condició limitada.
Herodot ens descriu al volum VII de la seva Història com cauen els homes que creuen que són com déus: "Puedes observar cómo la divinidad fulmina con sus rayos a los seres que sobresalen demasiado, sin permitir que se jacten de su condición; en cambio, los pequeños no despiertan sus iras. Puedes observar también cómo siempre lanza sus dardos desde el cielo contra los mayores edificios y los árboles más altos, pues la divinidad tiende a abatir todo lo que descuella en demasía. (Historia, VII, 10).
Pasqual Maragall ha actuat tota la seva vida com si fos més que el seu propi partit, al qual només tolerava com un mal menor; menyspreu que el seu partit li retornava acceptant-lo només com una solució de compromís entre les dues ànimes del socialisme català: les nissagues burgeses i de bona família i les almogàvers de procedència més popular –que no necessàriament xarnega- .
Maragall es va creure més llest que ningú i va caure en un error molt típic dels governants catalans: pensar que els seus respectius partits només estan per fer la claca als actes públics. Al final les seves excentricitats –les maragallades- varen cansar fins als propis, provocant el canvi estratègic de parelles polítiques a les Corts Generals, la marginació total del seu propi partit pel pacte estatutari entre Rodríguez Z i Artur Mas i l'esclat del Tripartit.
Com ens recorden els clàssics, els déus ceguen aquells a qui volen perdre. Maragall, cegat pel seu orgull i les seves ambicions, ha cavat –crec que aquesta vegada de forma definitiva- la seva tomba política. Perquè ara, a diferència de la seva sortida de l'Ajuntament de Barcelona, no hi ha una Roma on refugiar-se en espera de temps millors.
