La Veu de Catalunya

Sumes i restes electorals

Els electors dels partits catalans es distribueixen en dos eixos de competència política –identitat nacional i ideològic- . La història electoral de Catalunya ens indica que els electors que es situen al costat de la identitat nacional catalana tenen un major grau de mobilització en unes eleccions autonòmiques que els que es situen en el costat no nacionalista. Això és, en la pràctica, un avantatge dels partits nacionalistes, que reben pocs vots dels votants no nacionalistes. Aquests vots no nacionalistes es reparteixen entre tres gran opcions: els socialistes, els populars i els abstencionistes.

El resultat de les properes eleccions dependrà, al meu entendre, de la combinació d'aquests problemes estratègics:

• La capacitat del PSC de mobilitzar els electors catalans d'esquerres i menys nacionalistes –especialment els d'arrels andaluses- que quan voten ho fan d'una forma hegemònica a favor dels socialistes, però que tenen un alt grau d'abstenció diferencial entre eleccions generals i autonòmiques.   En tot cas, caldrà veure si aquests vots abstencionistes es mobilitzen i si a més compensen les pèrdues dels votants socialistes que es troben incòmodes amb la caiguda de Maragall –els pijo progres, per un costat, i els socialistes més nacionalistes, per l'altre- .            
  
  
• La capacitat de CiU de mantenir compactat el seu electorat central, recuperar part dels votants més nacionalistes que varen castigar a CiU votant ERC –molts dels quals es troben incòmodes amb les disbauxes del Tripartit i han votat Si en el referèndum de l'Estatut- .   A més CiU intentarà presentar-se com el vot útil enfront dels socialistes, tot i que és difícil fer molt antisocialisme quan surts del pacte Mas-ZP i quan et presentes com la crossa de la minoria socialista a les Corts Generals, perquè al vot antisocialista no li agrada la sociovergència.

• La capacitat dels republicans per evitar la fugida dels votants menys esquerrans que varen optar per ERC com a opció de càstig a CiU. La meva impressió és que el problema d'ERC no és de candidats, sinó l'erosió de la seva imatge de partit de govern responsable, que ha tingut el seu clímax final en la erràtica successió de posicionaments de vot en el referèndum de l'Estatut   (si, si crític, vot nul polític i no). És possible que millorin una mica o mantinguin les seves posicions entre els electors més joves i més nacionalistes, però sospito que això no serà suficient per compensar les pèrdues entre els antics votants de CiU.

• La capacitat del PP d'aglutinar i mobilitzar els votants catalans no nacionalistes, que volen un partit que parli clar al Parlament de Catalunya en defensa dels principis, valors i sentiments d'una Catalunya que es sent espanyola i catalana amb normalitat i que parla català i castellà amb normalitat. Hi ha molts catalans que no són nacionalistes i que no es senten identificats amb els postulats més nacionalistes del nou Estatut. Molts més que els votants que té el Partit Popular. Aquests votants es troben al centre i a l'esquerra de l'eix ideològic. Això significa lluitar amb energia amb els socialistes, per denunciar la seva subordinació al règim nacionalista de la sociovergència, i lluitar –al mateix temps i amb la mateixa energia- amb els convergents, denunciant la seva predisposició a pactar sense complexes amb els hereus del desastre del Tripartit: PSC i ERC.

• La capacitat d'IC per aconseguir mobilitzar els seus votants quan no tenen res que presentar com a resultat del seu pas en el Tripartit, més enllà del quimèric Títol I del nou Estatut. El matrimoni –polític i real- Saura&Mallol ha demostrat com és pot construir un negoci polític parasitari dels socialistes, amb uns beneficis més que raonables. Els socialistes necessiten a IC per captar uns vots esquerrans que si IC no anirien majoritàriament als socialistes: uns anirien a ERC i la majoria a opcions sense representació parlamentària o a l'abstenció.

# posted by Emiliano Jiménez @ 5:47 p. m.