dimarts, d’octubre 31, 2006
Andalusia i Catalunya
La Constitució de 1978 reconeix que dintre de la Nació espanyola existeixen nacionalitats i regions. El nou Estatut d'Andalusia en el seu preàmbul a més de proclamar la realitat indissoluble de la Nació espanyola, reconeix l'existència d'una reivindicació històrica –que remunta al 1919- d'una realitat nacional andalusa. Reivindicació que, per una banda no nega l'existència d'una Nació espanyola de la que forma part Andalusia, i que per l'altra es considera superada en el marc de l'Estat de les Autonomies creat per la Constitució de 1978.
En canvi, l'Estatut català en el seu preàmbul diu una cosa molt diferent. Diu que el Parlament de Catalunya "recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària" –"nació" no "realitat nacional"- . A continuació el Preàmbul de l'Estatut català afirma –al marge de la voluntat del legislador constitucional i de la doctrina del Tribunal Constitucional- que "la Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat". A diferència de l'Estatut d'Autonomia andalús, el català no fa una referència històrica del concepte de realitat nacional, sinó que expressa un projecte actual de construcció nacional i de proclamació d'Espanya com Estat plurinacional.
La diferència entre l'Estatut d'Autonomia andalús i el català radica –a més d'altres qüestions jurídiques i polítiques- en que el que l'andalús proclama –la Nació espanyola- el català ho nega.
Curiosament les crítiques envers la postura del Partit Popular procedeixen alhora dels nacionalistes catalans i dels extremistes espanyolistes. Els primers neguen que Espanya sigui una Nació constituïda des de les Corts de Cadis del 1814, quan Espanya passa de ser una Monarquia a esdevenir una Nació de ciutadans. Un acte constituent assumit i heretat per totes les constitucions espanyoles fins al present. En canvi, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya proclama –per primera vegada en la història en una llei- la constitució d'una nació catalana diferenciada de la nació espanyola. És un acte constituent sense poder sobirà –una contradicció lògica per se- que només ha estat possible perquè les Corts Generals, gràcies a la ignorància i l'oportunisme de Zapatero, han decidit trencar dos segles de tradició constitucional per donar satisfacció a les aspiracions nacionalistes de negar que Espanya és una nació i que Catalunya forma part de la nació espanyola i no només de l'Estat espanyol. Trencar Estat i nació vol dir retrocedir a la vella monarquia espanyola anterior al 1814, on la Corona –és a dir l'Estat- era la unió entre territoris sense un poder sobirà comú més enllà de la figura del propi monarca.
