dijous, d’octubre 12, 2006
La llei del més fort
La llei del més fort
En democràcia les idees poden ser combatudes sense contemplacions. Totes. Incloses les meves. Però el combat per les idees no pot arribar mai a l'agressió física a les persones que les defensen. Per dues raons, que potser no caldria recordar en una societat normal, però que, vistes les circumstàncies, cal recordar avui més que mai. La primera, perquè l'exercici de les llibertats fonamentals només pot ser limitat per les lleis –d'acord a unes condicions i procediments regulats per la Constitució- i d'acord a les lleis pels tribunals de justícia; no per persones particular o per grups organitzats. La segona, potser més pragmàtica, perquè –com recordava Hobbes- si tornem a l'estat de naturalesa pur ens trobem abocats a una guerra interminable de tots contra tots, on la seguretat que ens dóna l'Estat de Dret desapareix en benefici de la llei del més fort.
Deixant de banda consideracions polítiques, és evident que el camí de la violència només pot provocar més violència. I la violència privada –que trenca el monopoli de la coacció que, en un Estat de Dret només correspon al poder públic amb les limitacions pròpies dels drets fonamentals democràtics- obre les portes a la desaparició de tot allò que ens fa ésser civilitzats.
Les idees polítiques es poden defensar amb duresa i sense contemplacions. Però hi ha una línia vermella que mai es pot traspassar: reconèixer als nostres adversaris el dret a defensar les seves pròpies posicions, sempre que ho facin en el marc de les lleis democràtiques.
Arran les agressions de Martorell tots els partits han manifestat la seva repulsa –això si, sovint amb expressions que semblen posar al mateix nivell a les víctimes i als agressors- . La violència mai pot ser objecte de racionalització, encara que aquesta racionalització sigui acompanyada per la condemna.
Si una persona es sent molesta amb les idees que defensa un partit pot fer moltes coses en democràcia. Pot recolzar amb el seu vot als que no defensen aquestes idees. Pot criticar-les en el marc de les llibertat democràtiques, sempre que respecti el dret dels criticats a defensar –amb la mateixa llibertat- les idees que el molesten. I si considera que es violen els seus drets, pot recorre als procediments judicials. El que no pot es convertir la violència urbana en una forma bastarda de llibertat d'expressió. Perquè la llibertat d'expressió no és ni pot ser mai en democràcia llibertat per llançar-se a sobre dels que ens molesten.
Durant molt de temps els partits nacionalistes –inclosos els socialistes- han adoptat una posició de condescendència amb la violència contra el PP. Com ha dit Josep Piqué, sortia gratis agredir a la gent del PP. Potser no només sortia gratis; és que a més a més, els agressors eren percebuts com persones idealistes que defensaven els valors fonamentals del país. Quins valors són aquests?. El valor de atacar de forma violenta als que no compartim el projecte transversal de construcció nacional catalana?. Aquesta no és la Catalunya real de la immensa majoria de ciutadans que, votin el que votin, volen conviure en pau, acceptant el dret de tots a defensar les nostres conviccions.
Si ens volen fer callar no ho aconseguiran. Perquè som catalans i mai renunciarem a defensar el que creiem que és millor per Catalunya. És el nostre país i no ens faran fora.
