dimarts, d’octubre 17, 2006
Montilla és així
Montilla és així
Tothom pensava que Montilla era un polític que feia dels seus silencis i del control dels temps polítics la seva principal fortalesa. Hem descobert que els silencis potser no significaven altra cosa que auto control i habilitat per dissimular les seves tendències autoritàries i la seva incapacitat per acceptar que en democràcia ningú està per sobre de la crítica.
Havia indicis de l'autoritarisme de Montilla. La seva conducta envers als partits de l'oposició a Cornellà –particularment amb la portaveu del PP, Isabel Espinosa, sovint vorejava l'insult sistemàtic. Certament, entre la escassa incidència mediàtica de la política municipal de Cornellà i el ferri control que el PSC exerceix sobre els mitjans locals, res sortia més enllà dels límits dels plens municipals.
Alguna cosa es sabia per les filtracions sobre la voluntat implacable de dominació dins del PSC que exercia Montilla dins d'aquest partit. Primer els obiolistes i després Maragall varen conèixer el sentit que donava Montilla als ideals de fraternitat socialista. Amb puny de ferro ha anant agafant –directament o amb persones de fidelitat absoluta- tot i cadascú dels espais on el socialisme català té alguna incidència. El que queda fóra del seu control, o està en vies d'extinció, o s'ha rendit amb armes i bagatges per sobreviure, o no té cap rellevància política.
El que no sabíem era que Montilla tenia tendències colèriques. La seva reacció a l'entrevista de Sala Martí és un exemple de com els autoritaris són incapaços d'assumir les incomoditats pròpies del debat polític democràtic. Salà Martí és proper a CiU. Això és obvi. Montilla podia haver-se negat a que Sala Martí li fes l'entrevista. Podia haver exigit un periodista independent. Podia haver-se negat a deixar-se entrevista per La Vanguardia i denunciar-la per donar suport a CiU –cosa que, per altra banda, és tant cert com legítim-. Però el que no pot és acceptar l'entrevista i després posar-se com un energumen i trencar les regles del joc que el mateix havia acceptat. No vull imaginar-me que hauria passat si Sala Martí li hagués preguntat pels crèdits condonats al PSC o per les compres immobiliàries de patrimoni públic a preus per sota del mercat.
Però més enllà de les accions de Montilla –que són tot un símbol de les intoleràncies del Tripartit- el que més indignant resulta és el silenci del Col·legi de Periodistes. Es poden imaginar que hauria passat si el que ha fet Montilla ho hagués fet Piqué o Mas?. Certament, la hipòtesi no és realista, perquè tant Piqué com Mas son persones educades i intel·ligents, que no confonen la intel·ligència amb les habilitats dels llestos. Montilla és un llest a qui s'hi li ha descobert l'autèntica naturalesa: És fa respectar amb la complicitat d'uns, amb la por de molts i, sobre tot, amb el desconeixement de la majoria.
