dimarts, d’octubre 10, 2006
Perquè soc com soc
Perquè soc com soc
En la diada del Dia de la Hispanitat voldria plantejar als nostres lectors algunes raons per les quals jo –de forma conscient i malgrat la pr essió ambiental- he optat per definir la meva identitat nacional com a es panyola. No parlo de la ciutadania legal on tots som –per força de les lleis- espanyols. Parlo dels sentiments respecte d'allò que som com a ciutadans d'una societat vertebrada en una Nació plural d es que les Corts de Cadis de 1812 proclamaren la igualtat de tots els espanyols tant a la península com a les colònies americanes.
La meva identitat és espanyola perquè prefereixo viure en el món real que en el món imaginari; perquè prefereixo posar els peus en terra que no posar-me a viure en el perillós joc de fer compatible el la voluntat d'una suposada Nació a construir amb la realitat efectiva i certa d'un Estat nacional espanyol que –malgrat les interpretacions retrospectiv es dels nacionalistes perifèrics- mai s'ha definit a si mateix en cap de l es seves constitucions –inclos es la Constitució de la II República- com un Estat plurinacional. Prefereixo fruir del que tenim avui que no dedicar el meu temps a la malenconia del temps perdut al 1714 o a la construcció permanent de Catalunya, que vol fer tabula rasa del que ha estat la nostra evolució històrica. Prefereixo la imperfecció de la realitat als somnis de r essuscitar el Juràssic Parc historicista que s'amaga al fons del cor de molts, potser la majoria, dels nacionalistes catalans.
Com diu el britànic Mchael Oakeshott, prefereixo allò que m'és familiar a allò que és d esconegut, el que està demostrat al que no ho està, els fets al misteri, el real al possible, el que és limitat al que no ho és, el proper a l'allunyat, el que és convenient a allò que és perfecte, la felicitat pr esent a les fruit es de les utopies . No vull perdre el que soc i les coses que m'estimo per satisfer els somnis de construcció nacional de la part de catalans que pretenen afirmar que ells i només ells repr esenten el que realment és Catalunya.
El nacionalisme sense Estat vol fer-nos des itjar allò que fins fa 100 anys no formava part del nostre mapa mental. En la seva versió més radical –sobiranista o independentista, habitual als cercles d'amic d'Artur Mas o a la direcció d'ERC- pretenen que ressuscitem de les cendres de la Història un imaginari Estat nacional català com els jueus varen r essuscitar Israel al 1948. El petit detall que acostumen a oblidar és que els jueus que vivien o varen anar a viure a Israel volien ser membr es del nou Estat nacional. Els jueus que no volien ser israelians no varen anar-se a Israel. En canvi, els catalans que no volem deixar de ser espanyols visquem a la mateixa terra. I és obvi que no ens poden assimilar a la condició de minoria, com passa amb els àrabs o els drusos a Israel. Perquè, per començar, i malgrat la manipulació dels censos lingüístics, som majoria i cada vegada ho serem més.
Si a les eleccions autonòmiqu es votes amb la mateixa intensitat que vota a l es eleccions generals, els nacionalistes catalans quedarien en minoria. Potser això explica perquè fan aqu esta campanya ensopida. Jo comprenc la seva es tratègia. Els socialistes –que no busquen guanyar vots sinó només fer 68 amb ERC i IC- han renunciat a que votin els seus votants no nacionalist es. Només el PP, amb Josep Piqué al capdavant, vol que votin també els que no voten a l es autonòmiques. No deixa de ser curiós que siguin els nacionalist es –els del Tripartit i els altres- és que vulguin enfonsar en l'avorriment el que haurien de ser l es seves eleccions més importants.
