diumenge, de febrer 04, 2007
La poma de Trias
La poma de Trias
La poma com a símbol de la candidatura de Trias indica que el candidat nacionalista s'ha deixat portar per la cultura del disseny. Una poma no vol dir –en la cultura política catalana i espanyola- res. No crec que sigui una campanya amagada d'Apple. Perquè a fi de comptes la poma si és imatge d'alguna cosa ho és dels productes d'aquesta multinacional nord-americana. Potser Trias vol presentar-se com el nou Adam que es menja la poma prohibida de l'Ajuntament de Barcelona. O potser només vol que mentre parlem de la poma no ens fixem en la seva absoluta manca de idees i projectes alternatius al desgovern del Tripartit d'esquerres.
El problema de Xavier Trias és que, en el fons, té una tendència socialdemòcrata que li fa molt proper als valors de la cultura políticament correcta que domina la nostra ciutat. Trias sempre que ha pogut ha intentat pactar amb els socialistes i mai ha volgut semblar de dretes a l'hora de rebutjar les polítiques de la tolerància i el "buenismo" que han fet de Barcelona la capital europea dels okupes i dels antisistema.
A vegades Trias fa declaracions en les que sembla que és un home d'ordre. Però ràpidament, al dia següent, fa altres declaracions que li apropen als postulats d'IC o d'ERC. Potser perquè creu que pot guanyar vots d'aquests espais electorals, però segurament perquè, com he dit abans, les seves creences personals estan molt lligades a la cultura política del progressisme transversal que domina Catalunya des de la transició.
Tanmateix, Trias sap que aquestes són les seves darreres eleccions. No tindrà cap oportunitat nova si no guanya. I és possible que la seva autèntica aspiració no sigui tant fer fora al Tripartit com aconseguir modificar-lo. Potser creu que és possible fer a Barcelona el que Zapatero i Mas no van aconseguir a Catalunya. Una gran coalició que consolidi el sistema de complicitats i silencis que ens domina. Aquest és el significat de la poma que Trias es menja. La poma que li ofereix novament Mas a Zapatero, amb permís de Montilla i d'Hereu.
