diumenge, d’abril 01, 2007
La destrucció de la universitat catalana (jueves)
La destrucció de la universitat catalana
A molts països occidentals no anglosaxons la cultura igualitarista ha derrotat els valors de la meritocràcia i de l'excel·lència. Espanya no ha estat una excepció. Els progres –amb el suport de bona part de les dretes acomplexades catalanes, més preocupades pel seu nacionalisme que per la qualitat de l'ensenyament- han imposat un model educatiu conductista i psico-pedagògic, que ha ensorrat l'ensenyament secundari i ha portat l'ensenyament superior a una situació de total prostració. Les famílies amb recursos troben camins per escapar a aquest enfonsament general de l'ensenyament; la resta està condemnada a patir un sistema educatiu que no serveix com ascensor social i que es limita a aparcar als alumnes uns anys, sense oferir una formació de qualitat. La trampa progre fa de la titulació sense continguts una bandera política. Tothom té dret a la mateixa mala educació. I això és pels progressistes justícia social.
Les universitats anglosaxones –no totes, però si les més prestigioses- han escapat a aquesta bogeria políticament correcta i es mantenen com a illes del mèrit intel·lectual. Unes illes que expliquen que de les primeres 20 universitats del món, 19 siguin anglosaxones (15 nord-americanes, 3 britàniques i 1 canadenca). En canvi, les velles universitats europees cauen en un pou sense fons, incloses les universitats franceses i alemanyes, que amb molts esforços situen algun centre entre els 50 millors del món. Espanya és un exemple més d'aquest desastre. La millor universitat –la Autònoma de Madrid- està en la posició 178 de l'escalafó internacional.
Newsweek deia al juny del 2006 que les universitats europees eren incapaces d'estar a l'altura dels reptes del món modern: la retòrica de la igualtat social s'havia carregat tant la mobilitat social com la igualtat d'oportunitats.
A Catalunya patim aquestes malalties en un grau extrem. La solució no és només millorar l'ensenyament de la llengua anglesa. Això és indispensable, però no és suficient. Necessitem recuperar el sentit de la universitat com alma mater de l'exigència i de l'esforç. Això vol dir canviar els paràmetres d'una cultura universitària que a Catalunya i a la resta d'Espanya està fonamentada en la burocràcia i el nepotisme. Per impulsar aquest canvi necessitem un professorat que tingui vocació d'excel·lència, no de funcionaris amb sous garantits per vida, que tinguin vocació de sacrifici i de ser referents per les noves generacions. Això exigeix fer de les nostres universitats un lloc que fomenti l'esforç dels membres de la comunitat educativa i no, com passa ara, un espai on la disciplina és inexistent. No es tracta de tornar al Trivium i al Quadrivium, però si de recuperar el sentit aristocràtic del coneixement, que ara només sembla mantenir-se en les universitats anglosaxones. Una aristocràcia del coneixement al servei de la societat és la millor garantia per donar a tots una autèntica oportunitat d'oportunitats i per oferir als menys afavorits un ascensor social que realment funcioni.
