dimarts, de maig 01, 2007
L’efecte Sarkozy a Catalunya (dijous)
L'efecte Sarkozy a Catalunya
Si Sarkozy guanya les eleccions franceses marcarà un punt d'inflexió en l'evolució de les dretes a Europa. França és la fortalesa continental del progressisme i de la correcció política. El candidat conservador proclama sense complexos la defensa dels valors que l'esquerra més menysprea: la identitat nacional francesa, l'humanisme occidental i l'orgull per la pròpia tradició política i cultural, enfront del relativisme i el multiculturalisme proclamat per les esquerres, la cultura de l'esforç i de la responsabilitat, els valors de la Llei enfront de la tolerància sense límits de la cultura del maig del 68.
No és tracta de dir no al que proposa l'esquerra, que també, sinó de proposar un model alternatiu. Un model en positiu, sense complexos enfront de les esquerres. Un model que sap que la política no és només gestió, sinó proposició de models de referència. De models de veure el món, d'entendre el que som com a societat i com a persones.
Sarkozy no s'amaga ni evita la confrontació intel·lectual amb aquesta esquerra burgesa que combina sense pudor l'amor pels diners amb un odi profund per tot el que li recordi el que és Occident. Aquest amor pels diners sense atributs que fa que les esquerres prefereixin fer negocis amb els dictadors del món, abans que defensar el dret de tots els homes i dones a viure en democràcia. Aquest odi per Occident que els porta a tancar els ulls enfront del creixement cada vegada més perillós del fonamentalisme islàmic als nostres països.
A Catalunya patim des de fa molts anys, molt abans de la victòria del Tripartit, la hegemonia cultural dels burgesos progres. El nacionalisme català de dretes ha estat incapaç de presentar un model alternatiu i ha acabat per assumir una posició de subordinació enfront del políticament correcte, només trencat de tant en tant per alguna veu aïllada. Només al PP les veus en defensa dels valors de llibertat i ordre són més clares, com ho demostra ara mateix la campanya d'Alberto Fernández a l'Ajuntament de Barcelona.
Si a França les idees de renovació guanyen amb Sarkozy, les esquerres catalanes partiran una derrota moral. Com la patirà el Sr. Zapatero i tots els seus amics i socis. Potser llavors, dins del nacionalisme català es començaran a donar compte Mas i els seus assessors que el futur no passa per anar cap a l'esquerra sinó de girar cap a la dreta, cap al Partit Popular. La qual cosa suposa començar a acceptar que el nacionalisme a la llarga, o es fa independentisme –i acaba fent el ridícul com li passa a ERC- o assumeix que arriba un punt en que la reivindicació nacional ha de deixar pas al pragmatisme i al reconeixement que la realitat de Catalunya no és ni serà el vell somni de Prat de la Riba i dels seus successors.
