diumenge, de juliol 08, 2007
El reto de los nacionalismos
Lo que ha pasado en Baleares no es una casualidad, sino el resultado de un proceso histórico bastante claro: los nacionalismos de centro-derecha prefieren pactar, si tienen la posibilidad parlamentaria y electoral, con la izquierda por la razón de fondo de que la izquierda española actual carece de un proyecto nacional español común. Los nacionalistas de la Unió Mallorquina no lo ocultan. Pactar con el PP les debilitaba, por cuanto el PP además de ser competidor en el eje izquierda-derecha, tiene un proyecto nacional español que resulta incompatible con sus propios proyectos de construcción nacional. Lo que no quita que, si los resultados electorales no les dejan otra alternativa, puedan pactar con el PP, como mal menor. Pero siempre como mal menor. Su bien mayor es y será apostar por quienes, por falta de convicciones o por puro oportunismo, no tienen problemas en interpretar la Constitución como si fuese un papel mojado o en orillar la voluntad originaria de los constituyentes, que ha quedado desvirtuada con la proclamación estatutaria de Cataluña como nación.
El reto nacionalista debe ser combatido desde el terreno de las ideas, de las convicciones y de los proyectos políticos, con una estrategia a largo plazo, que tenga claro los terrenos de juego. Si el PP consigue el soporte parlamentario suficiente para impedir al PSOE formar una alternativa multipartidista en base al todos contra el PP, los nacionalismos de centro-derecha no dudarán en enterrar el notario y acudir a negociar. Pero no lo harán por convencimiento o por simpatía, sino por simple interés. Y teniendo claro que su interés no pasa por consolidar al PP ni en España ni en sus propias comunidades.
Si el PP quiere contar con el concurso de estos partidos para formar una futura mayoría deberá conseguir un resultado electoral que haga imposible la repetición a escala española de los pactos múltiples que hemos visto en otras comunidades. Y una vez conseguido esto, deberá tener siempre presente que estos nacionalismos pueden ser, a lo sumo, aliados de circunstancias, pero que nunca dejarán de defender planteamientos de fondo que son incompatibles con la creencia en España como una gran nación plural.
--
laveudecatalunya@gmail.com
dijous, de juny 28, 2007
Fwd: El somni de Ciutadans.
El somni de Ciutadans.
Miguel de Unamuno va escriure una paràbola on expressava la distància entre el coneixement objectiu i subjectiu en l'experiència humana.
Unamuno ens parla de l'alzina i ens proposa tres formes de pensar-hi. La del pintor, la del fuster i la del porquerol (porquer en català més comú). El primer es fixarà en el joc de colors, llums i ombres de l'alzina. El segon en el valor econòmic de la fusta. I el tercer –abans dels ambicionaria (abans dels pinsos industrials) les glans per als seus porcs.
Amb Ciutadans ha passat una cosa similar. Els intel·lectuals han vist només una mena d'acadèmia aristotèlica de mestres del pensar. Els ideòlegs –que volen convertir les idees en acció i volen fer de tot grup d'homes una comunitat de creients- volen crear una comunitat de valors. I després tenim els aspirants a polítics professionals, que volen controlar els recursos i els mecanismes de poder.
Les batalles que tindran lloc aquest cap de setmana expressen la confrontació de subjectivitats. El que és objectiu, parlant de Ciutadans, no de les alzines, és que el que podia haver estat un gran moviment transversal de combat al nacionalisme, ha esdevingut un partit més, que en lloc de sumar divideix el vot no nacionalista a Catalunya i afavoreix al PSC i a Zapatero.
--
laveudecatalunya@gmail.com
El somni de Ciutadans.
El somni de Ciutadans.
Miguel de Unamuno va escriure una paràbola on expressava la distància entre el coneixement objectiu i subjectiu en l'experiència humana.
Unamuno ens parla de l'alzina i ens proposa tres formes de pensar-hi. La del pintor, la del fuster i la del porquerol (porquer en català més comú). El primer es fixarà en el joc de colors, llums i ombres de l'alzina. El segon en el valor econòmic de la fusta. I el tercer –abans dels
La poden contemplar un pintor, un fuster i un *porquerizo. El primer s'extasia amb els jocs de colors, les llums i les ombres. El segon es deté en la fusta, amb la qual fabricaria possibles mobles. L'últim ambicionaria (abans dels pinsos industrials) les glans per als seus porcs.
Amb Ciutadans ha passat una cosa similar. Els intel·lectuals han vist només una mena d'acadèmia aristotèlica de mestres del pensar. Els ideòlegs –que volen convertir les idees en acció i volen fer de tot grup d'homes una comunitat de creients- volen crear una comunitat de valors. I després tenim els aspirants a polítics professionals, que volen controlar els recursos i els mecanismes de poder.
Les batalles que tindran lloc aquest cap de setmana expressen la confrontació de subjectivitats. El que és objectiu, parlant de Ciutadans, no de les alzines, és que el que podia haver estat un gran moviment transversal de combat al nacionalisme, ha esdevingut un partit més, que en lloc de sumar divideix el vot no nacionalista a Catalunya i afavoreix al PSC i a Zapatero.
diumenge, de juny 24, 2007
El nostre terrorisme islàmic
El nostre terrorisme islàmic
Un diari progressista, el Periòdic de Catalunya, reconeix que els terroristes islàmic s'han instal·lat a casa nostra, fent de les nostres ciutats una reraguarda estratègica per combatre les democràcies occidentals. Han fet d'Espanya un santuari com ho varen fer els terroristes etarres als anys 70 i 80 amb França.
Com és possible que tinguem un centenar llarg de terroristes procedents del nord d'Àfrica? L'explicació és senzilla. Espanya és el país on més fàcil és entrar de forma il·legal i viure sense riscos de ser deportat. No hi ha cap estratègia global per deportar els il·legals. De fet, els progressistes insisteixen en mantenir obertes totes les vies, ordinàries i extraordinàries de regularització. I això fa que els terroristes islàmics trobin molt fàcil aprofitar aquestes circumstàncies per entrar a Espanya.
Aquesta infiltració de terroristes té efectes sobre la comunitat islàmica a Espanya. Com reconeix el Periòdic, "A Catalunya, per exemple, hem vist que l'activitat extremista s'ha incrementat" i "la majoria de radicals que s'estan refugiant a Espanya són marroquins".
Hores d'ara el seu objectiu és França, per la seva condició de defensor del règim algerià i de la monarquia marroquina. Però no ens podem enganyar. No podem demanar als francesos lleialtat en la lluita contra ETA si no fem el mateix en el cas del terrorisme islàmic. Tots els terroristes comparteixen una mateixa maldat i han de ser combatuts sense complexos amb totes les armes que proporciona l'Estat de Dret.
Potser seria hora que els progres catalans abans de persistir en la seva política de papers per a tothom i de fronteres obertes, comencin a plantejar-se, amb rigor i sense dogmatismes políticament correctes, si tots els immigrants són integrables a la nostra societat. Potser és hora d'assumir que cal seleccionar els immigrants, no només en funció de la seva formació professional, sinó també de la seva voluntat de fer-se com nosaltres, d'esdevenir persones integrades en els valors de la societat occidental.
dissabte, de juny 23, 2007
Educació per la ciutadania i nació
Educació per la ciutadania i nació
Semblaria normal que els futurs ciutadans fossin educats en els valors polítics fonamentals del nostre país, establerts a la seva Carta Constitucional i altres lleis fonamentals. El problema radica en que aquests valors es trobem confrontats en la qüestió nacional: la Constitució proclama que la Nació es Espanya i l'Estatut afirma que la Nació és Catalunya.
Imaginem un jove que afirma en un examen que Espanya és una Nació i que Catalunya no ho és. A Catalunya podria ser suspès per anar contra l'Estatut. En canvi, des del punt de vista de la Constitució, tindria raó i podria reclamar davant dels Tribunals de Justícia. Posem el cas contrari, un noi de Madrid afirma que Catalunya és una Nació i que Espanya no ho és. Podria defensar-se dient que l'Estatut –una llei orgànica que forma part del bloc de constitucionalitat- diu que Catalunya és una Nació.
Imaginem que la Generalitat –dominada ara i abans pels nacionalistes- proclama que la resposta correcta és que Catalunya és una Nació i que els que diguin el contrari han de ser suspesos. Imaginem que un Govern espanyol de conviccions patriòtiques, en forma de llei, per evitar les limitacions que posa l'Estatut català pel que fa a la regulació bàsica de l'Estat, detalla el contingut de l'assignatura i determina que la única resposta correcta és que Espanya és la Nació i que la resta són comunitats autònomes. Seria correcte en un cas el que consideraríem totalitari en l'altre, en funció de les nostres pròpies conviccions?
Demanaria als lectors respostes per resoldre aquesta dificultat no proclamacions polítiques sobre si Catalunya o Espanya són o no una Nació. La qüestió que plantejo és altra: de quina manera podem ensenyar aquests temes sense violar el dret a la pluralitat ideològica que tenen tots els espanyols, els que no volen ser espanyols i els que volem ser espanyols?
L’experiència de Balears
L'experiència de Balears
L'experiència de Balears indica que els nacionalistes, sempre que tenen una mínima possibilitat de pactar amb els socialistes i les esquerres, ho faran. Per una raó elemental: les esquerres o són nacionalistes o han arraconat els seus principis nacionals espanyols en favor de la possibilitat de arraconar al PP.
Això no vol dir que els nacionalistes no puguin pactar amb el PP; però només ho fan quan no tenen altra alternativa. CiU voldria que el PP fos derrotat per la mínima a les eleccions espanyoles, per canviar la Generalitat de Catalunya per La Moncloa. Però això és un somni sense esperances. Perquè en el cas que el PP guanyés al PSOE i el vot de CiU fos la clau per fer a ZP president, els socialistes catalans abans trencarien amb els socialistes espanyols que donar el Palau de la Generalitat a Mas. ZP ho sap. Sap que si intenta forçar a Montilla a deixar de ser president de la Generalitat només aconseguirà el trencament definitiu i formal del socialisme espanyol.
Però tot i aquestes realitats, bona part de CiU prefereix que governin els socialistes espanyols, sobre tot amb un president sense conviccions nacionals fortes, com és ZP, que no arriscar-se a que governi un PP que té clares les seves idees sobre el que és Espanya com a nació plural.
Cal afegir un element addicional. Els nacionalistes de dretes tenen por que un PP governant a Madrid els pugui erosionar el seu propi espai electoral, sobre tot en els sectors més moderats o menys nacionalistes. Això es va veure a Catalunya entre 1996 i el 2003, quan el PP català va avançar a costa de CiU a les eleccions autonòmiques i generals. Perquè a Catalunya hi ha un vot poc ideològic que, en funció de l'escenari de competició, pot decantar-se per la força conservadora més ben situada. I si el PP governés, llavors CiU tindria més dificultats per conservar part del seu electorat. Per això, prefereixen que governi el PSC.
Tot això vol dir que qui no vulgui governs d'esquerres el que millor pot fer és votar al PP. Votar als nacionalistes, fins i tot quan afirmen que no són d'esquerres, és una forma com qualsevol altra de recolzar als socialistes.
La diferència entre Blair i Zapatero
La diferència entre Blair i Zapatero
Sovint els comentaristes critiquen al PP per donar suport a ZP en les seves negociacions amb ETA, posant com referent la unitat de laboristes i conservadors al Regne Unit. Es cert que Blair ha comptat amb el suport dels conservadors en el procés de negociacions amb l'IRA, però el que no es diu és que Blair feia la mateixa política de negociació que havia fet abans el govern de Major. Dit d'una altra manera, conservadors i laboristes tenien els mateixos principis i propostes en la negociació amb l'IRA.
ZP no va consensuar amb el PP les seves propostes de negociació. Ni va assumir els plantejaments d'anteriors governs –socialistes i populars-. Va fer una proposta diferent, que ara comença a sortir a la llum a partir de les filtracions dels terroristes. Si mirem el que va dir ETA de la única reunió mantinguda amb els representants del Govern d'Aznar i el que es diu ara ens adonarem que les posicions són diferents. Els representants de ZP parlen de política, no es limiten a oferir solucions de gràcia i inserció.
Aznar no va oferir res del que ha proposat ZP. Sense aquesta continuïtat en els plantejaments de negociació, és evident que no es pot demanar l'adhesió al Partit Popular. En canvi, quan el Partit Popular mantenia les converses amb ETA, estava seguint les pautes dels anteriors governs socialistes i d'UCD. La qual cosa justificava que el PSOE donés suport al govern popular.
Zp va escollir fer el seu camí i després va exigir que el PP s'adherís amb la boca i els ulls tapats. En silenci i a cegues. El PP no va exigir això als socialistes quan governava Aznar. I Blair tampoc va fer això als conservadors.
dijous, de juny 21, 2007
Espanya, paraula maldita
Espanya, paraula maldita
A Catalunya és llei de facto dir Estat espanyol com a sinònim d'Espanya. Diuen, per exemple, la selecció esportiva de l'Estat espanyol. Tanmateix, la lògica és absurda. L'Estat espanyol és un aparell administratiu i polític, com ho és la Generalitat de Catalunya. Si un senyor de Madrid digués: els ciutadans de la Generalitat o la selecció esportiva de la Generalitat, a Catalunya ens molestaríem. Pensaríem, amb raó, que negant pronunciar Catalunya, volen negar que existeix Catalunya. I és això, en el fons, el que fan els que pensen que no s'ha de dir mai la paraula Espanya.
Negant la paraula pensen que neguen la realitat. Com si la parla fos màgica. Però, certament, Espanya existeix. I el territori català forma part d'Espanya, no només per la història i les nostres lleis, sinó perquè tots els Estats del món ho reconeixen d'aquesta manera.
Ells necessiten inventar-se que no existeix Espanya, negant-se a dir Espanya. Nosaltres podem dir Catalunya, perquè Catalunya és Espanya i perquè Espanya no es pot entendre i pensar si no és amb Catalunya.
dimarts, de juny 19, 2007
Silenci enfront de la guerra civil palestina
Silenci enfront de la guerra civil palestina
Els progressistes catalans que sempre criden quan els pales tins són matats per israelians, callen i miren en altra direcció, quan els morts els provoquen els propis palestins. És un exemple de mentalitat dissociada, que predica certa moral en funció de determinats interessos polítics. En aquest cas, el que menys els importa és el que passi als pal estins. Els palestins són només una excusa per atacar a Israel i sobre tot per atacar als Estats Units.
En el món real les democràcies occidentals no sempre poden es collir lliurement els seus aliats. A vegades han d'escollir entre el mal pitjor i el mal menor. Qualsevol elecció entre Fatah i Hamàs és una elecció tràgica. Hamàs és un moviment sostingut per Iran amb una vocació fonamentalista islàmica, que vol destruir Israel i recolzar la revolució islàmica mundial. No són el mateix de Al-Qaeda, però els seus objectius estratègics pretenen derrotar les democràcies occidentals i ensorrar qualsevol possibilitat d'evolució democràtica als països àrabs. Fatah és un vell moviment polític, que tot i les seves ambigüitats i contradiccions, tot i mantenir sectors que segueixen apostant pel terrorisme i la destrucció d'Israel, té una visió més pragmàtica que Hamàs. Amb Fatah hi ha una oportunitat per dialogar, sempre que sigui capaç de derrotar les seves faccions més radicals. En canvi Hamàs és un moviment que no vol dialogar, que considera les treves i les converses com a armes dins de la seva estratègia militar.
Com és obvi, els nostres progressistes no condemnen a Hamàs pel seu cop d'Estat. Un cop d'Estat que ha creat un territori a Gaza en mans d'una organització terrorista. Permetre que Gaza segueixi en mans d'aquests terroristes és una bomba de rellotgeria que ens pot esclatar a tots. Cal una intervenció internacional que derroti als terroristes, abans que els israelians acabin perdent la paciència.
Però no oblidem que els qui mouen els fils de Hamàs són Síria i Iran. Mentre la comunitat internacional no prengui una postura ferma per enfrontar-se a aquests dos països, els terroristes mai seran derrotats.
dilluns, de juny 18, 2007
El cànon nacionalista i d’esquerres
El cànon nacionalista i d'esquerres
El més absurd de les llistes d'escriptors seleccionats per repr esentar la cultura catalana és que han estat escollits pels directius polítics de l'Institut Ramon Llull. No han es tat escollits per les editorials, que seria el més normal, sinó que han estat seleccionats per polítics amb criteris polítics. I el resultats és que el llistat discrimina a qualsevol escriptor català que tot i escriure en català no sigui nacionalista o no sigui d'es querres. Posem un exemple. Valentí Puig no apareix en la llista que he consultat a http://www.frankfurt2007.cat/ (http://www.llull.cat/llull/estatic/cat/arxius/llista_cat.doc ). Valentí Puig ha escrit en català, però ni és nacionalista ni és d'esquerres. Segurament si ens posem a mirar amb més atenció trobaríem més exemples d'aquesta visió política del que és la cultura catalana.
El problema no és només la llengua sinó el fet que el Govern ha decidit que és o que no és representatiu de la nostra cultura. Cosa que només fan al món països com Cuba, Corea del Nord, Iran, Xina, Líbia i altres exemples de democràcies avançades .
A la Catalunya del Tripartit el peatge a pagar per ser acceptat en el cànon cultural és ser nacionalista o d'esquerres, i millor si sumem els dos elements. La dreta cultural catalana o el no nacionalisme no existeixen com a opcions legítimes, amb independència que escriguin en llengua catalana. La llengua és una excusa però el que importa és la ideologia, ser nacionalista o ser d'esquerres.
Aquest és el veritable frau de Frankfurt: el sectarisme ideològic que mostra ERC amb el permís del PSC i d'IC. El que anirà a Frankfurt serà només el cànon intel·lectual de les esquerres i els nacionalistes , no una representació plural de la cultura catalana. I això ho haurem de pagar els que no som ni nacionalistes ni s'esquerres. No cal dir que si el Govern del PP o el Govern de CiU hagu essin fet això en sentit contrari, l'escàndol seria impressionant. Però quan aquestes coses les fan les es querres s'imposa un silenci de complicitat.
Antisemitisme del Triangle
Antisemitisme del Triangle
Llegeixo a l'editorial d'aquesta setmana del Triangle una dissertació favorable a l'aixecament armat dels terroristes de Hamas, en favor dels terrorist es de Hezbollà i en favor dels terroristes islàmics que volen d estruir el govern democràtic d'Iraq. Només els faltava fer una crida de solidaritat en favor dels Talibans.... En els tres casos es mentats, el Triangle defensa la liquidació de la viabilitat de l'Estat d'Israel amb la defensa del retorn a les fronteres del 48, considerant-se la resta com a territoris ocupats. Tanmateix, el Triangle oblida que els moviments terroristes mai han acceptat la partició del 48 i que l es fronteres del 48 eren indefensabl es.
Defensar els objectius polítics d'ETA és apologia del terrorisme. Defensar els objectius polítics de qualsevol altre moviment terrorista, que fos declarat així per les organitzacions internacionals, hauria de ser apologia del terrorisme. El Triangle fa apologia dels objectius polítics de tres moviments terrorist es, dos dels quals –Hamàs i Hezbollà han estat declarats com organitzacions terrorist es per la Unió Europea -.
Potser la llibertat de premsa cobreix aquests ges tos de solidaritat envers els terroristes que no actuen a Espanya. Però crec que el que no té sentit és que els governs democràtics donin subvencions o patrocinis a uns mitjans que creuen que la fi –la destrucció d'Israel- justifica els mitjans.
No sempre comparteixo la política del Govern d'Israel ni dels seus aliats nord-americans, però després de llegir els arguments del Triangle puc dir amb orgull que prefereixo equivocar-me amb les democràcies que encertar amb els terroristes que volen ensorrar Occident i des truir Israel.
diumenge, de juny 17, 2007
Les mentides de Maite Nolla
Les mentides de Maite Nolla
Fa uns dies la dirigent de Ciutadans, Maite Nolla, va acusar a Xavier Garcia Albiol, de mentider per afirmar en el programa La hora de Federico que Ciutadans donava suport a les negociacions de ZP amb ETA.
El problema de Maite Nolla, com passa amb tots els progressistes de disseny, és que mai assumeixen les conseqüències dels seus actes, de les seves paraules o dels seus silencis. Nolla diu que és fals que Ciutadans, doni suport el diàleg amb ETA. Doncs resulta que això és exactament el que van fer els companys de Nolla, quan es van apuntar –en contra de les principals associacions de víctimes del terrorisme d'ETA- a una manifestació, convocada pels sindicats d'esquerra, l'objectiu de la qual era donar sostenir les esquerdades parets del procés de negociació entre els terroristes i el Govern de Zapatero.
Ciutadans es va apuntar a una manifestació on, a més de donar-se suport la negociació amb ETA, destacaven els atacs contra els defensors d'Espanya com nació i la total absència de banderes espanyoles, tret que per aquestes s'entenguin les velles i nostàlgiques banderes republicanes.
Tampoc hauria d'oblidar Maite Nolla que els seus companys es van manifestar de la mà dels nacionalistes catalans, entre els quals estaven els polítics de ERC que deien que havia estat ETA i no el Govern qui més havia fet per aconseguir la pau.
Li agradi o no assumir les conseqüències d'aquests fets, Maite Nolla no pot ocultar amb insults que Ciutadans es va apuntar a la causa de donar suport la política camuflada i amagada de ZP enfront a ETA. Política que, com tots sabem, ha quedat enterrada pels criminals atemptats de Baralles, pels atacs continuats de violència urbana, pel xantatge a empresaris i professionals, i pel desgraciat anunci per ETA que suspèn obertament el que ja havia suspès amb els seus.
Comprenc que Maite Nolla vulgui treure's de damunt tots aquests fets incòmodes, però "la verdad es la verdas la diga Agamenón o su porquero".
dimecres, de juny 13, 2007
Espanyols contra espanyols
Espanyols contra espanyols
Veure enfrontat a una selecció esportiva catalana, formada per ciutadans espanyols, d'acord amb les lleis vigents i als seus passaports, amb altres ciutadans espanyols que, encara que sigui de forma falsa i il·legal, afirmen representar a Espanya és un insult per la intel·ligència, un exercici ridícul de nacionalisme de trompeta i fanfàrria que tant agrada a certes ments de la nostra estimada Catalunya.
Perquè equival a dir que Catalunya –una part d'Espanya- s'enfronta amb la resta d'Espanya com si els esportistes catalans no fossin espanyols. Altra cosa seria que la selecció catalana s'enfrontés a una selecció d'una o més comunitats autònomes, però aquesta no era l'objectiu d'aquest enfrontament esportiu. Es tractava de visualitzar que Catalunya no és Espanya. I com la realitat és que ho és, tot té una presentació una mica artificial, feta a mida d'una ERC que necessita fer gestos simbòlics per dissimular la seva situació complexa i confusa entre la vocació de ser el que li crida el cos i la necessitat de mantenir tot el que ha aconseguit posant els seus vots i escons al servei dels socialistes.
De la incapacitat dels socialistes de Zapatero per posar un límit efectiu als gestos ridículs dels nacionalistes catalans o de qualsevol dels nacionalistes dels que depèn la seva majoria, millor no parlar. Si això passés a un país normal, les autoritats i els tribunals actuarien amb claredat. A casa nostra el més possible és que parlem molt però tot quedi en pures paraules.
I no vinguin amb que hi ha Estats que tenen més d'una selecció internacional. El Regne Unit no s'enfronta a Escòcia. S'enfronta Anglaterra. I als Jocs Olímpics tots juguen en les mateixes seleccions. I és evident que els equips de futbol escocesos juguen una lliga entre ells. No m'imagino al Barça fent la Lliga Catalana. Li sortiria molt cara la broma.
Dubto de Portabella
Sembla que al final, Portabella, es votarà a si mateix i passarà a
l'Oposició. Semblaria que em vaig equivocat i que el derrotat líder
d'ERC a Barcelona fa honor a les seves paraules. Però, mirades les
coses amb més atenció, és fàcil intuir que tot és un muntatge. Ho
explicaré. Si mirem la Carta Municipal i el Reglament Orgànic
Municipal de Barcelona, descobrirem que els Grups d'Oposició tenen
vots suficients per establir mecanismes de control efectiu sobre el
govern en minoria dels socialistes i els comunistes. Només faltaria
que fossin capaços de garantir que les Comissions del Plenari, els
organismes autònoms i altres entitats, que depenen de l'Ajuntament, no
estigui controlats totalment pel Govern en minoria.
Seria raonable que ERC pactés amb el PP i amb CiU unes regles del joc
que garanteixin un control real de l'acció de Govern, cosa que no ha
passat en aquests anys, donat que el Tripartit –amb la seva majoria
absoluta- actuava no només amb prepotència sinó també amagant dades i
documentació a l'Oposició. Si l'Oposició controlés el procés
parlamentari –en sentit figurat- dintre de la Casa Gran i de les
entitats dependents, el Govern Bipartit tindria que governar d'altra
manera.
Però tinc dubtes que Portabella faci res de tot això. Una cosa és fer
un acte polític d'oposició s al traçat de l'AVE al costat de la
Sagrada Família. I altra de molt diferent canviar les regles del joc
d'una Corporació que des del 1979 ha estat Can Sociata.
laveudecatalunya@gmail.com
dimarts, de juny 12, 2007
Re: Amagar els alumnes immigrants (dimarts)
Desprès de l'entrevista entre Rajoy i Rodríguez Z ens hem de
felicitar perquè –tot i que sigui arrossegat per la història- el
president del govern hagi entès que no pot mantenir-se "impasible al
ademán", en la seva estratègia de fer un cinturó sanitari en contra
del PP en el tema del terrorisme. Els fets han demostrat que totes i
cadascuna de les seves hipòtesis estaven equivocades. I els fets
demostren que l'estratègia de ZP només ha servit per retornar a ETA a
molts ajuntaments i per permetre la recuperació dels aparells
criminals, a més de donar als terroristes la divisió entre demòcrates,
que eren el que volien des dels pactes d'Estella, fa ja tota una
dècada.
Rajoy ha complert el compromís que va expressar d'estar amb el
President ZP quan ETA fes el que era més que previsible: "
Tot i així cal recordar que entre els socialistes i el PP existeix una
profunda diferència, que el PP –per raons de responsabilitat no vol
recordar-: El PP no té una via de diàleg amb els terroristes al temps
que pacta amb els socialistes no dialogar amb els terroristes. I és
evident, les proves són nombroses, que els socialistes varen obrir
diàleg amb els terroristes al temps que pactaven amb el PP la Llei de
Partits i la il•legalització de Batasuna.
La segona cosa que no farà el PP és mirar en altra direcció si els
socialistes pacten amb els amics d'ETA a Navarra o si insisteixen en
respectar el que van regalar a ETA en clau institucional, amb les
posicions cobards i miserables de la Fiscalia General que, per ordres
del Govern, va permetre a ETA recuperar el que la Llei de Partits li
havia tret.
Cal mira cap endavant. Però per mirar endavant cal conèixer on està el
Nord. I el Nord pel PP és Constitució, reconeixement que Espanya és la
Nació sobirana i indissoluble, voluntat de derrotar sense complexos ni
falsos progressismes als terroristes i als seus amics polítics,
resistència democràtica envers els nacionalismes intolerants que
justifiquen els fins polítics dels terroristes.
laveudecatalunya@gmail.com
diumenge, de juny 10, 2007
Amagar els alumnes immigrants
La majoria dels immigrants no comunitaris no tenen els recursos per
anar a les escoles concertades. Exactament el mateix que passa amb
molts ciutadans del nostre país. La petita diferència és que els
immigrants tenen més dificultats per inserir-se, en un primer moment,
en el sistema educatiu. Per tres raons: per les diferències formatives
prèvies, per la diferència en l'idioma –als hispanoamericans no els
serveix de res compartir la nostra llengua espanyola, perquè
l'espanyol és a Catalunya una llengua marginal- i per les diferències
socials i culturals, que no són exclusives dels de fora, però que
incideixen més en els immigrants, atès que –amb l'excepció dels que
venen de l'Est d'Europa- sovint són persones amb una baixa
qualificació educativa i cultural prèvia.
Tot això explica que els nens immigrants tinguin pitjors resultats i
baixin el nivell dels centres on estudien. La solució dels
progressistes és amagar el problema fent que tots tinguem el mateix
problema. Si els nens immigrants baixen el nivell, el que proposen és
que tots els centres tinguin el mateix problema, forçant la
distribució política dels immigrants entre els centres concertats.
La solució és donar més recursos als centres on van els immigrants. La
distribució forçada amaga el problema, perquè només serveix per baixar
el nivell educatiu a totes les escoles. La qual cosa sembla que és
l'objectiu polític dels progressistes: si no pots millorar l'educació,
garanteix que els mals resultats siguin universals, perquè "mal de
muchos, consuelo de tontos".
Cal assenyalar que aquesta política suposa donar a les famílies
immigrades més oportunitats per accedir a les places concertades que a
les famílies de ciutadans catalans: o el que és el mateix, fer
realitat la vella dita de "hostes vingueren i de casa ens tragueren"
laveudecatalunya@gmail.com
--
laveudecatalunya@gmail.com
dimarts, de juny 05, 2007
Qui vol negociar en termes polítics amb els terroristes acaba en una
posició sense sortida: o bé trenca la Constitució i provoca una crisi
de la democràcia, que justificaria negar la legitimitat al govern, o
bé nega les reivindicacions als terroristes, i aquests tornen a la
seva violència. I és això el que ha passat. ETA tornarà a partir
d'avui a matar.
Segona reflexió. Zapatero porta molt temps mentint de forma
sistemàtica a la societat espanyola, amb informes falsos i
declaracions sobre la predisposició d'ETA a abandonar les armes i
sobre la paralització de les seves activitats. El PP va denunciar que
ETA estava de nou en actiu, que tornaven les seves accions de coacció
a empresaris i professionals, que tornaven els robatoris d'armes i
explosius... Els socialistes no només ho varen negar tot sinó que, a
més a més, deien que el PP s'ho estava inventant tot.
Tercera reflexió. Zapatero, en les darreres setmanes, desesperat per
mantenir obert aquest mal anomenat procés de pau, va cedir davant dels
terroristes en l'alliberament per la porta de darrera de De Juana i en
la possibilitat d'obrir negociacions amb els nacionalistes bascos per
formar un govern annexionista a Navarra. Només la constatació que ETA
estava a punt de tornar a la violència va posar dificultats a la
segona claudicació, que hores d'ara podria avortar.
Quarta i última reflexió. La culpa del que vindrà a partir d'ara la
tindrà ETA i els seus terroristes. Però si hem arribat fins aquí ha
estat per culpa d'un president que ha deixat que una banda de
criminals agafés el control de la política espanyola i del seu futur
polítc. Zapatero si tingués una mica de honestedat demanaria disculpes
als espanyols. Però sospito que el que farà és dir que la culpa, com
sempre, és del PP.
--
laveudecatalunya@gmail.com
diumenge, de juny 03, 2007
Un Batxillerat més devaluat que mai (divendres)
A Catalunya com a la resta d'Espanya tenim un dels batxillerats més
breus d'Europa. Ara els socialistes proposen ampliar el batxillerat,
no afegint un curs nou, sinó perquè es prolonga pels alumnes amb
suspensos, al temps que se'ls permet passar de curs malgrat els
suspensos. És una bogeria acadèmica.
Cito textualment el text de l'esborrany que ha preparat el Ministeri:
"quienes promocionen deberán permanecer un año más en el primer curso,
que deberán cursar de nuevo en su totalidad si el número de materias
con evaluación negativa es superior al 45% de las que integran el
curso. En caso contrario deberán matricularse de las materias de
primero con evaluación negativa y completar dicha matrícula con
materias de segundo en los términos que determinen las
administraciones educativas".
Això vol dir que un alumne pot passar de primer a segon amb un 45% de
suspensos i que ara es crea un any addicional per les assignatures
suspeses de primer, amb algunes noves de segon. No seria estrany que
el mateix tornés a passar amb les assignatures suspeses de segon, amb
la qual cosa tindríem en la pràctica dos anys de batxillerat
desdoblats pels alumnes amb pitjors resultats acadèmics.
Unes operacions cosmètiques que pretenen recuperar l'esperit de la
maldita LOGSE, que va enfonsar l'ensenyament secundari obligatori al
baixar els seu nivells d'exigència per incrementar –com sigui- els
nivells d'aprovat. Els socialistes i els seus socis progres no volen
que l'educació secundària doni una formació de qualitat, sinó que
ofereixi el fals regal d'una titulació universal, a la que tots
arribaran sense esforç però que no servirà per res. I després el
resultat és el que és: un alumnat que arriba al batxillerat sense la
formació necessària. I això suposa després tenir que devaluar encara
més el Batxillerat per seguir la lògica de la LOGSE: regalar
titulacions sense valor per fer creure als seus votants que la
política socialista dóna més oportunitats a les classe populars.
Tot això és una falsedat, perquè el que és dóna amb aquestes
polítiques és la oportunitat de tenir titulacions sense valor, a canvi
de destruir la capacitat del sistema educatiu d'actuar com ascensor
social. L'enfonsament del sistema educatiu públic amb aquestes
polítiques que eliminen el valor de l'esforç i el mèrit perjudiquen a
les classes populars, perquè les classes mitjanes i sobre tot les
altes escapen de les escoles públiques i busquen centres on la
qualitat sigui encara un valor afegit.
laveudecatalunya@gmail.com
Estic orgullós de Garcia Albiol (jueves)
El candidat del PP a Badalona va aconseguir amb el seu estil sense
complexes i parlant del que la gent volia, amb les paraules de la
gent, trencar el mur de contenció mental que les esquerres i els
nacionalistes posen al PP a Catalunya. Prop de 1 de cada 4 badalonins
que van votar, varen votar pel PP.
Va trencar la moral als socialistes que han perdut més regidors i més
vots que la resta dels seus companys metropolitans. Badalona és el pou
negre del socialisme barcelonès. Fet que s'explica no només per les
seves divisions internes –tens 5 socialistes i 6 faccions- sinó sobre
tot per la extraordinària feblesa política de l'alcaldessa Maite
Arque, que no va arribar ni a ser un primus inter pares dins del propi
socialisme badaloní.
Garcia Albiol ha superar les campanyes que li han fet els socialistes
arran de la seva resposta a les agressions que va partir a Martorell,
on va defensar-se per si mateix, responent als seus agressors en el
mateix llenguatge. Fou una reacció humana, però que el mateix ha
reconegut no fou correcta, perquè els polítics han de donar exemple de
paciència. En tot cas, per la majoria dels seus votants, la reacció de
Garcia Albiol fou la que ells mateixos haurien fet en el seu lloc.
Altra conseqüència és que Garcia Albiol ha guanyat com a primera força
en diversos barris de Badalona. Que no són barris burgesos. Això
demostra que el PP té molt de futur si treballa amb intel•ligència els
temes que li poden permetre fer forat entre el votant d'esquerres que
pateix més les conseqüències de la tolerància socialista envers la
immigració il•legal.
La meva impressió és que Garcia Albiol marca un camí que ha resultat
molt beneficiós des del punt de vista electoral pel PP. És un camí que
aporta vots i que permet que el PP trenqui les muralles que han
aixecat els seus enemics per impedir que creixi a Catalunya. I com és
lògic això posa en perill el sistema polític vigent.
laveudecatalunya@gmail.com
Indiferència enfront l’abstenció (miercoles)
He deixat passar uns dies per comprovar la total indiferència de la
classe política catalana per la participació. IC demana un estudi,
pagat per la Conselleria d'Interior i Participació que va cridar a
l'abstenció als votants dels altres. CiU surt demanant la reforma de
la llei electoral, que casualment li perjudica, però només en el que
li perjudica. PSC afirma en boca de Montilla que la culpa la tenen els
que no voten i que molts que els que voten estan satisfets. ERC està
en ple procés de superació del trauma de la joventut perduda. Els del
PP han fet alguns comentaris sobre el premi català a la baixa
participació electoral, però en general el sistema no els ha fet el
més mínim cas, donat que per la Catalunya del status quo són un
element anòmal –que no participa en la cultura nacionalista i del 3%
dominant.-.
En realitat com diu un bon amic meu, als polítics del sistema la
participació dels votants els importa molt menys que mantenir un model
de partits que els permet fer i desfer en clau interna i externa sense
complicacions. A Catalunya la societat civil és passiva, només surt al
carrer per temes simbòlics i nacionalistes. A casa nostra els polítics
acostumen a fer i desfer –mireu les zones verdes a Barcelona- i
nosaltres hem après a pagar i a callar. Que no anem a votar és la
conseqüència d'una educació constant que ens fiquen a la ment, per la
qual arribem a creure que el nostre vot val poc i que els polítics
passen de nosaltres. Això fa que molts passin i és aquest fet el que
permet que sobrevisquin uns models de govern i de partit que tenen més
que veure amb les societats del segle XIX i primers del XX que amb els
temps actuals.
Canvieu els models de partits, amb lleis que imposin la democràcia
interna i les eleccions primàries per les llistes; poseu que la
participació estigui condicionada a la inscripció voluntària en el
cens –no com passa a Espanya que és automàtica- i feu e vot
obligatori. El món polític que coneguem canviaria de forma
irreversible.
laveudecatalunya@gmail.com
dissabte, de juny 02, 2007
Educació per la ciutadania i homosexualitat (martes)
Si examinem amb detall els continguts de l'assignatura en qüestió
descobrirem que el seu objectiu no es tant formar en els valors
constitucionals, interpretats com a mínim comú denominador de la
ciutadania, sinó en una determinada interpretació d'aquests valors.
Una interpretació que té el seu eix principal en la afirmació que el
matrimoni i la sexualitat no tenen res a veure amb la biologia o amb
la naturalesa humana, sinó que són realitats culturals creades per
l'home i per la dona per assolir la felicitat. O dit d'altra manera,
la sexualitat i el matrimoni són només instruments per satisfer la
voluntat individual, que és lliure per decidir per si mateixa els seus
propis fins. No hi ha naturalesa humana ni hi ha valors culturals ni
història, només voluntat individual.
Tot això és una posició tant opinable com la contrària. En democràcia,
quan tenim dues posicions confrontades, les votacions només decideixen
quina de les dues defineix el que és legal. Però no definirà mai el
que és moral pels que defensen la posició contrària, ni pot comportar
forçar als que es troben en minoria a educar als seus fills en contra
dels seus propis valors.
El que vol el socialisme –amb el suport dels seus aliats progres i una
curiosa indiferència de la dreta catalana representada per CiU- és
imposar a les famílies catòliques que els seus fills rebin una
formació que proclama que la homosexualitat és quelcom positiu i
quelcom normal en termes morals i en relació al que és la naturalesa
humana o al que seria la sostenibilitat social i demogràfica de les
nostres societats. El que pretenen és imposar la ideologia homosexual
–defensada per les esquerres i part de les dretes- als catòlics,
posant als pares en la disjuntiva de renunciar al seu dret educar als
seus fills d'acord al que per ells és la veritat moral o bé
enfrontar-se a la llei civil injusta, que vol que els nostres fills
siguin educats com a fills de famílies no catòliques.
laveudecatalunya@gmail.com
La fugida de Miguel Sebastián
Com acostuma a passar amb els candidats fabricats des dels despatxos,
la derrota és devastadora. Un polític de veritat no fuig de les seves
derrotes. Aprèn d'elles per millorar i per crear les condicions per
futures victòries. En canvi, Miguel Sebastian ha deixat en pilotes al
socialisme a Madrid, abandonant els seus votants i demostrant que no
és un home de principis, sinó un oportunista, que només funciona a les
ombres del poder.
Sebastian no es veu de cap de l'oposició a Madrid. Ell que ha posat
Endesa a les mans del Govern italià i dels amics capitalistes del
Partit Socialista, no vol ara tenir que fer la tasca incòmoda però
necessària d'oposició al Govern municipal del PP. Diu que dimiteix per
coherència. No per coherència amb els seus votants, sinó per
coherència amb la seva absoluta manca d'altres principis que no siguin
el seu particular benefici personal.
Crec que seguirem parlant d'aquest senyor. Ha fet coses molt greus a
la famosa Oficina Econòmica de La Moncloa, que ha esdevingut una mena
de supermercat de favors i recomanacions. Hi ha una denúncia davant
dels Tribunals de Justícia, presentada pel PP. Denúncia necessària
davant de la negativa del Sr. Sebastian i dels membres de la seva
antiga Oficina Econòmica a donar explicacions al Parlament.
No deixa de ser curiós que CiU –que encara té dolors per les traïcions
de Zapatero- surti en defensa dels interessos del Sr Sebastian i dels
especialistes en favors de La Moncloa. Potser ho fan perquè molts
d'aquests favors han beneficiat a conegudes empreses financeres i de
serveis catalanes, amb bones relacions amb CiU. Si aquest fos el cas,
caldria recordar a uns i als altres que és un mal negoci posar tots
els ous en un mateix sac. No fos que els torni a passar el que els va
passar amb el GAL. Que varen quedar-se defensant als socialistes fins
al darrer moment, quan varen tenir segons per canviar de parella abans
d'enfonsar-se amb els socialistes.
En tot cas, el notable és que Sebastian no prendrà possessió del seu
acta de regidor a Madrid i que ni Zapatero ni Blanco han reconegut la
més mínima equivocació a l'hora de postular un candidat amb tantes
ombres. La única veu honesta a estat Joaquín Leguina que va dir, al
referir-se a Blanco y Zapatero, que "Cuando uno se pone de alfombra
suele pasar que a uno le pisan y si viene algún perrillo lo mea".
laveudecatalunya@gmail.com
dijous, de maig 31, 2007
Saura contra els mossos
Saura contra els mossos
El conseller antisistema –encara que sigui per convivència familiar- ha intensificat els controls de seguretat, però no per vigilar als delinqüents, als okupes, als antisistema o als grups radicals islamistes, no per lluitar contra les màfies que entre immigrants il·legals, no per combatre als sense papers.... no, la seva prioritat és vigilar als propis mossos d'esquadra. I dedicar-se a fer filtracions manipulades per poder demostrar que són molt progres.
Saura posa sota sospita a tots els mossos i els vigila com presumptes delinqüents, dedicant recursos a posar cameres de vigilància a les comissaries en lloc de fer-ho allà on realment són necessaris.
Daniel Sirera va denunciar, quan van nomenar a Saura com a conseller d'Interior, que això era com posar la guineu a vigilar el galliner. Els fets li donen la raó. Saura ha tancat els canals de comunicació dels mossos amb la societat, que estan sota el més estricte control per part de militants d'IC. Controla les enquestes per facilitar que siguin manipulades d'acord als interessos del Tripartit.
Amb Saura els mossos actuen amb educació cortesana amb els antisistema i amb els okupes. Les seves detencions d'immigrants sense papers es poden comptar amb els dits de la ma.
Totes aquestes coses passen perquè la visió política del conseller Saura és la que és: cultura i tradició comunistes. Ell i tot el seu equip. Persones amb molt dogmatisme polític i poca experiència professional en temes de seguretat. Com ho demostra l'escàndol mediàtic que ha muntat la Conselleria contra els mossos, amb unes imatges que no proven res, excepte si es veuen amb ulls d'antisistema amb cotxe oficial, com és el cas del Sr. Saura i de la resta de alts càrrecs d'Interior- .
dimecres, de maig 30, 2007
La fantasmada de Portabella
La fantasmada de Portabella
Portabella, dolgut pels resultats electorals, surt i amenaça als socialistes amb deixar-les en minoria. La cosa no crec que tingui molta vida, perquè ERC té una relació estructural i estratègia amb PSC i IC en l'objectiu de destruir els fonaments institucionals de CiU. Pensar que Portabella deixarà en minoria a Hereu, quan els seus companys pacten amb els socialistes a tot el territori, amb una clara vocació de destrucció de CiU, és una ingenuïtat.
Portabella afirma que es veu més a l'oposició que no pas al Govern i que la decisió la pendrà quan conegui el model de ciutat del PSC. Porta anys governant amb el PSC i sembla que no conegui el model de ciutat del PSC. No és seriós. Com no ho és afirmar que ERC estigui disposat a renunciar a tot el que significa tocar poder.
El que encara no entén per on van els republicans és Xavier Trias. Mentre Trias parla que el PSC "no s'ha comportat amb el respecte suficient" amb ERC, els republicans posen tot l'ànim de liquidar tots els governs que pot de CiU, a municipis, consells comarcals i diputacions provincials.
Tot i que pugui sembla que la correlació de forces després del descens electoral del Tripartit és més complex, al final tot es redueix a un repartiment de cadires i diners. Perquè els tres es troben units per la seva voluntat de destruir a CiU a Catalunya i de derrotar al PP a Espanya.
dimarts, de maig 29, 2007
Perdedora per sistema
Perdedora per sistema
Mayol ha sortit escaldada d'aquestes eleccions. Les raons de la retirada de part dels seus votants cap a l'abstenció són diverses. Una part s'ha retirat per la sensació que la candidata comunista mostrava a la campanya una imatge radical que no sintonitzava realment amb la praxis d'IC ni al Govern de la Generalitat ni dins del Tripartit municipal.
Altre error d'estratègia va ser centrar-se en defensar el dret al vot dels immigrants, amb independència de que fossin legals o il·legals. Tinc la sensació que hi ha molta gent comunista a qui no agrada aquesta política de fronteres obertes i immigració sense límits. Potser no han votat al PP, com va passar a molts votants d'esquerres a Badalona, però s'han quedat a casa.
Més errors. Mayol va esdevenir l'advocadessa del Tripartit municipal. És difícil sortir en defensa de la gestió dels seus socis socialistes i mantenir vives les flames més esquerranes d'IC. Tampoc va ser un encert fer bromes amb els okupes i amb el "bon rotllo" amb que ara eren tractat per la conselleria del seu company sentimental, Joan Saura.
Tampoc li ha beneficiat la guerra bruta que va obrir ERC contra IC, que a la fi els ha castigat als dos.
No ha treballat en favor de Mayol la genialitat del líder d'Iniciativa i conseller de Participació, Joan Saura, que va plantejar que qui no els voti a ells, s'abstingui: "Els que no se sentin d'esquerres, els que no se sentin ecologistes que facin el que vulguin, que s'abstinguin, que votin el que vulguin". Amb dos ... i res de cervell.
Cal afegir el creixement més alt de l'abstenció en els feus progressistes metropolitans. L'abstenció ha estat més elevada entre els votants de rendes més modestes, que han deixat de confiar en el Tripartit -ha perdut la confiança de 340,898 votants, més del doble del que han perdut CiU i PP plegats -.
El gran tema de futur és la immigració. I si IC persisteix en demanar papers per a tots i dret de vot sense límits, el que farà és allunyar-se més i més del sentiment de molts votants d'esquerres que pateixen els efectes d'aquesta onada immigratòria sobre les seves vides. El vídeo del PP a Badalona marca una nova etapa política, gràcies al qual el PP passa de 5 a 7 regidors, mentre el PSC-PSOE perd 3 i ERC 1.
Però sobre això en parlaren altra dia.
dilluns, de maig 28, 2007
Ciutadans al servei del nacionalisme
Ciutadans al servei del nacionalisme
El pobre resultat de Ciutadans a la ciutat de Barcelona indica que aquest projecte polític té uns fonaments febles. Tanmateix, els seus efectes no han estat negatius pels partits nacionalistes. Per la senzilla raó que han dividit el vot no nacionalista, provocant que el PP per uns 4000 vots no aconsegueixi treure el seu vuitè escó en perjudici d'ERC. Resulta curiós que el partit que es postulava com la essència del rebuig al nacionalisme d'ERC hagi acabat donant a ERC un regidor més a Barcelona.
Però la cosa no queda només a Barcelona. En altres municipis, Ciutadans ha tingut l'efecte de restar els vots suficients al PP per treure-hi 1 regidor. Restar sense sumar, perquè aquests vots no han servit per treure cap representació. Han anat directament a l'escombraria electoral.
Ciutadans només serveix per dividir els no nacionalistes a Catalunya, enfortint a CiU i a ERC. La gent que ha votat amb sinceritat a Ciutadans no ha tingut en compte les possibilitats reals de la competició política. Ha fet una aposta testimonial. I les apostes testimonials han acabat perjudicant als no nacionalistes i han beneficiat als nacionalistes.
De cara a les properes eleccions generals Ciutadans i altres formacions similars es poden convertir en una arma en mans de Zapatero per dividir el vot de l'Espanya constitucional. Potser aquesta és la voluntat que anima a certes ments il·luminades que aposten per aquesta via. La divisió dels espanyols que creuen que Espanya és una nació i que l'espanyol no és una llengua aliena a al realitat catalana, que no volen rendir-se a ETA, que volen defensar tot el que és i el que pot ser el nostre país, només pot satisfer als estrategs de la Moncloa i als seus aliats nacionalistes.
En tot cas, els que han votat a Ciutadans a Catalunya han de reflexionar sobre els efectes del seu vot, que han beneficiat als que en teoria són els seus principals adversaris. O és que el seu adversari no és el nacionalisme?. Potser el seu adversari no és un Zapatero que vol lliurar la Constitució com a penyora de les seves converses amb ETA?. O potser haurem d'arribar a la conclusió que Ciutadans no és més que un artefacte polític que aprofita els sentiments d'uns ciutadans no nacionalistes per dificultar la victòria del PP a les properes eleccions generals?.
diumenge, de maig 27, 2007
No ens mereixem aquests polítics
No ens mereixem aquests polítics
Barcelona ha tornat a guanyar el record d'abstenció a Catalunya i a tota Espanya. Hores d'ara, quan escric aquest article, encara no conec quin serà el resultat de les eleccions. Però el que és evident és que la ciutadania a preferit el sol i la platja al petit esforç de dedicar uns pocs minuts a dipositar el seu vot.
L'opció més votada –encara que sigui per defecte- ha estat l'abstenció. Si sumem a l'abstenció els vots nuls i en blanc, haurem de reconèixer que tenim un problema. Un problema que afecta a tots els partits, per molt que uns hagin sortit més ben parats que altres. La qüestió de fons no és a qui a beneficiat l'abstenció, sinó el fet que l'abstenció estructural a Catalunya creix elecció darrera elecció.
Tots els polítics parlen molt del mal de l'abstenció. Parlen molt del valor de la participació. Però és evident que per una majoria de ciutadans les raons dels polítics són insuficients per sacrificar uns minuts de la seva vida anant a votar. Potser ja no es creuen res del que diuen. Han arribat a la conclusió que tots els polítics són iguals i que tots diuen les mateixes mentides, encara que amb diferents colors.
Aquesta és una assignatura pendent de la democràcia a Catalunya. Els remeis per afrontar-la són molt durs pels polítics. Comporten canviar la cultura política i els models de partit, les formes habituals d'entendre el poder i de funcionar els polítics entre ells i en relació amb els ciutadans. No és només un problema de canviar les lleis electorals; cal canviar els propis partits, i si canviem els partits el que segurament canviarem són als polítics que avui tenim. Com el suïcidi no és una temptació natural d'una classe política és evident que es resistiran tot el que puguin a perdre el modus videndi de la democràcia orgànica dominants als nostres partits.
Certament la democràcia de partits és millor que qualsevol no democràcia. Però això no exclou que pugem somniar amb una democràcia més avançada, on el poder realment estigui en mans dels ciutadans i no pas dels aparells dels partits.
dimarts, de maig 22, 2007
Per què votaré a Alberto Fernández? (viernes)
Per què votaré a Alberto Fernández?
Per 10 raons.
La primera perquè AFD parla sense complexos dels problemes reals del meu país, sense deixar-se arrossegar per les manies progrés dominants.
La segona perquè no té pels a la llengua. Diu el que vol la gent amb seny i no té por a que els de sempre li acusin amb els tòpics que els progrés utilitzen per tallar el debat polític quan els molesta.
La tercera perquè votar a AFD és dir NO a l'entrada sense control d'immigrants il·legals, SI a la persecució policial dels sense papers i de les màfies que els introdueixen a casa nostra.
La quarta perquè votar a AFD és dir prou als okupes i als antisistema; és tornar la ciutat a la gent que complim les lleis i paguem els nostres impostos.
La cinquena perquè votar a AFD és reconèixer que som una gran ciutat catalana, espanyola i europea, amb dues grans llengües; una gran ciutat que no s'ha d'avergonyir del seu bilingüisme natural.
La sisena perquè votar a AFD és votar un equip de regidors i regidores amb coratge, honestedat i preparació. Gent que ha estat defensat les mateixes idees des de fa molts anys, en "las duras y en las maduras".
La setena perquè AFD és una persona qui conec i de la qual puc dir que, malgrat el seu mal geni quan s'enfada, té una gran humanitat i una generositat poc habitual entre els polítics professionals del nostre país.
La vuitena perquè AFD representa el millor d'una determinada forma d'entendre el compromís pels valors del Partit Popular: per defensar els valors d'una Catalunya gran en una gran Espanya, d'una Catalunya que no necessita ser menys espanyola per ser més catalana, d'una Espanya que no s'entén sense el que és Catalunya.
La novena perquè el vot per AFD és el vot que més dol al Tripartit. És el vot que els fa més mal, que els molesta més. El vot per Trias és un vot que no els preocupa, perquè Trias és un dels seus. El vot pels Ciutadans és un vot llançat a la paperera, atès els conflictes interns que pateix Ciutadans.
La desena, però no la menys important, perquè votar a AFD, pel Sarkozyto català com diuen els socialistes, és la millor manera de demostrar que som lliures per rebutjar el discurs políticament correcte que el nacionalisme i els progres de saló ens volen imposar.
laveudecatalunya@gmail.comIncoherència del director de l'Avui (jueves)
La postura del director de l'Avui a favor d'una victòria de les esquerres a València representa demanar pels valencians el que el propi Sanchis critica pels catalans. El Sr. Vicent Sanchis, valencià de naixement i català de residència, vol que el Partit Popular - el mateix que va permetre governar als seus amics de CiU - perdi les eleccions a favor d'un Tripartit que representa el mateix que les dues edicions del Tripartit català que el Sr. Sanchis tant ha criticat.
La contradicció ideològica en termes de dretes enfront esquerres només es pot explicar si tenim en compte que el Sr. Sanchis pertany a aquella minoria de valencians que volen ser catalans i que creuen que ser valencià és només una variant regional de la catalanitat. Els valencians, que en la seva majoria es senten molt espanyol, no tenen cap simpatia pels nacionalistes catalans. I per aquesta raó el Sr. Sanchis vol imposar a València com a opció de salvació un Tripartit. Com a València no hi ha CiU, llavors cal agafar-se la segona marca del consens nacional català: el Tripartit.
Sortosament pels valencians, les idees del Sr. Sanchis no tenen cap predicament més enllà de l'Ebre. Els valencians no necessiten que un diari subvencionat per la Generalitat del Tripartit els digui que tenen que fer o deixar de fer. El Sr. Sanchis té dret a renunciar a la seva identitat espanyola - que la té per mandat legal- o valenciana - que la té per naixement- a favor de la pàtria imaginaria que vol construir de Salses a Guardamar.
Llegint a Sanchis podem entendre per què el PP guanyarà per majoria absoluta a la comunitat autònoma de València i per què CiU tornarà a perdre a Catalunya, fins i tot les seves darreres places fortes, quedant cada vegada més en evidència que el futur de la dreta catalana no pot segur passant per la colla de talibans que envolten al Sr. Artur Mas, amb els que el Sr. Sanchis té clares afinitats.
laveudecatalunya@gmail.com
dissabte, de maig 19, 2007
Zapatero al descobert (miercoles)
Zapatero al descobert
En general no dono cap credibilitat a Gara ni als membres d'ETA-Batasuna. Són serps verinoses que intenten destruir-nos en cos i ànima, no només amb les armes, sinó també amb les mentides, que intenten confondre als demòcrates.
Ara aquests bàrbars diuen que el Govern espanyol ha seguit negociant amb ells desprès de dir a tots els espanyols que es trencaven les negociacions, arran les bombes de l'aeroport de Barajas. El Govern Zapatero s'ha negat a desmentir aquestes afirmacions.
Això indica que hi ha proves de que Zapatero ha mentit a tots els espanyols. No és la primera vegada que ho fa. No serà la darrera. Zapatero no vol deixar de parlar amb aquests criminals, perquè no té un Pla B si ETA torna a matar.
Ha fet tot el que ha pogut. Ha mentit als espanyols. Ha permès que ETA-Batasuna torni parcialment als ajuntaments bascos i navarresos. Ha permès que terroristes criminals puguin gaudir de la llibertat que no tenen els familiars de les seves víctimes al País Basc i Navarra. Ha mirat en altra direcció quan els seus serveis d'intel·ligència li informaven de les coaccions dels terroristes als empresaris bascos i navarresos o de les activitats dels escamots d'ETA per aconseguir més armes i documentació il·legal.
A les properes eleccions autonòmiques i locals, també a Catalunya, a més de decidir els governs territorials, els ciutadans tenen la oportunitat de dir a Zapatero que estan farts de les seves mentides. Votar als candidats del PP és la millor manera de enviar un missatge clar al president Zapatero. Un missatge que faci pensar al Partit Socialista els riscos que corre amb els maquiavelismes de Zapatero.
Els perdedors del debat (martes)
Els perdedors del debat
En un debat a cinc no hi ha guanyadors clars. El que podem tenir és perdedors. I en aquest cas, els perdedors són els membres del Tripartit municipal.
Barallar-se en públic és un error sempre, però és un error molt més perillós si ho fas en mig de la campanya electoral, per una qüestió purament personal i davant de les cameres de televisió. Maragall mai havia fet una maragallada tant forta. Ni Carod, ni Carretero ni Xavier Vendrell. Mayol i Portabella han caigut en un error de principiants.
Segon error. Si els teus socis fan el ridícul, com alcalde no pots mirar en altra direcció. Ser alcalde és molt més que ser un primus inter pares. L'alcalde és el líder d'un govern. I el Sr. Hereu té un concepte de liderat molt peculiar. Davant de l'esbroncada dels seus socis, xiular i mirar cap al cel.
Tercer error. Les tonteries personals de Portabella i Mayol han trencat l'estratègia històrica d'atacar a CiU i al PP per protegir al seu soci principal, que a fi de comptes és el principal actiu del Tripartit. Això ha deixat molt despullat al pobre Hereu.
Quart error. Mayol va posar-se a parlar del vot dels immigrants i va evidenciar que té interessos partidistes en el tema de la immigració. Hereu va quedar-se una mica fora de joc. No va dir ni si ni no. Portabella tampoc sabia que dir. Trias no va voler ser menys progre. I entre tots varen deixar al Fernández Díaz com el portaveu del sentit comú.
Cinquè error. La Mayol va posar-se com a defensora dels crema cotxes de França. Per ella els culpables de les cremades de cotxes no eren els vàndals, sinó els ciutadans francesos que han votat per majoria a les dretes. Només li faltava anunciar que si a les eleccions municipals guanya la dreta, a Barcelona també es cremaran cotxes.
Tinc la sensació de que aquest debat no ha deixat molt satisfet al meu estimat i admirat Xavier Casinos. No crec que estigui molt satisfet per la conducta del seu client ni pel comportament poc intel·ligent del seus socis.
Tripartit a bufetades
Tripartit a bufetades
El debat de candidats de Barcelona ha estat una manifestació en directe del que el Tripartit entén per govern cohesionat. Hem vist a Portabella i a Mayol donant-se de bufetades per veure que es posava més medalles i a Hereu com a convidat de pedra. Un escenari que no era, certament, el que pensava l'alcalde designat per Montilla i ZP quan va acudir al debat. Ell pensava que es tornaria a repetir l'esquema tradicional on els seus socis menors ataquen a CiU i a PP, deixant li camp lliure per fer d'alcalde natural per sobre les baralles partidistes. I no ha estat així. Els seus socis han fet a la vista dels ciutadans el que acostumen a fer en les ombres de l'Ajuntament. I el resultat ha estat patètic. No només per ells, sinó sobre tot per la incapacitat d'Hereu per amagar la intensa antipatia personal que es senten Mayol i Portabella.
Alberto Fernández va clavar el debat posant en evidència la por que li té l'alcalde Hereu, que no va voler respondre a les seves crítiques sobre seguretat. Hereu prefereix molt més la gentilesa amable de Xavier Trias, molt més tou i políticament correcte.
Xavier Trias va fer un paper correcte en el discurs, però no acaba de decidir si és un candidat alternatiu o un alternatiu dins del Tripartit. És el seu drama i el drama d'una CiU que segueix somniant amb una ERC que no existeix des de fa molts anys.
dijous, de maig 17, 2007
"Democràcia és el que fan els socialistes"
Arran la victòria de la dreta francesa els progres espanyols i catalans
han afirmat que si Sarkozy intenta aplicar el seu programa de reformes -
pel qual li han donat el seu vot la majoria dels francesos- hi haurà
resistència al carrer, perquè les organitzacions socials i polítiques
d'esquerra es mobilitzaran.
La qual cosa suposa admetre la legitimitat d'oposar-se amb manifestacions
a les decisions preses per una majoria parlamentària o per un president
escollit per majoria. A fi de comptes, democràcia no és només el dret de
la majoria a governa sinó també el dret de les minories a protestar
contra les majories.
El detall és que el que les esquerres locals consideren legítim a França
-a la fi els que s'han de mobilitzar són els seus- ho consideren
il·legítim i antidemocràtic a Espanya, quan els que surten a
manifestar-se son les dretes i ho fan contra les decisions preses per una
majoria d'esquerres.
Per les nostres esquerres la única llibertat d'oposició al Govern és la
que tenen les esquerres quan governen les dretes. Les dretes no poden
oposar-se a les esquerres, quan governen les esquerres, perquè pels
nostres progres democràcia és igual al que fan ells. I per tant,
oposar-se a ZP o a Montilla és oposar-se a la pròpia democràcia.
laveudecatalunya@gmail.com
